Dimarts de la setmana passada, el president d'Ucraïna, Volodimir Zelenski, va intervenir per videoconferència al Congrés dels diputats, cambra mal anomenada baixa del Parlament espanyol. Zelenski deu ser el líder d'un país “perifèric” dins l'ordre mundial que ha intervengut a més fórums de primer nivell (el Congrés dels Estats Units d'Amèrica, la Cambra dels Comuns britànica, l'Assemblea Nacional francesa...). La resistència ucraïnesa a la invasió russa té el punt d'èpica que li permet passar per tots aquests fórums de primer nivell mundial i expressar-hi les seues crítiques, les seues angoixes i, sobretot, les seues reivindicacions. Avui tothom sap on és Ucraïna i, aproximadament, què hi pot estar passant. Zelenski ha internacionalitzat, ha globalitzat, amb una habilitat més que considerable, la “qüestió ucraïnesa”.

Persona que deu comptar amb un sòlid bagatge cultural, pertot allà on passa Zelenski hi posa exemples del lloc, fets que colpeixen les persones que l'escolten (generalment amb capacitat de decisió) i que generen un corrent d'empatia amb la causa ucraïnesa. I, malauradament, pertot arreu s'han viscut fets luctuosos que es poden comparar amb els que actualment està patint Ucraïna. Als Estats Units pot arrancar simpaties referint-se als atemptats a les Torres Bessones; a Israel, toca parlar de l'Holocaust, anant molt alerta a fer-ne segons quines comparacions, perquè sis milions de morts són molts per comparar-los amb una guerra llampec, per cruel i dolorosa que siga, però ajuden a entendre el patiment puntual a cada lloc del planeta; a Polònia es pot referir a la tripartició i a les lluites del segle XIX per posar la nació al mapa. Etcètera.

La setmana passada li va tocar el torn a Madrid, que és com dir al Regne d'Espanya. I Zelenski va parlar davant el Congrés dels diputats, per demanar suport i compromís per part d'Espanya amb la causa ucraïnesa. I ho va fer apel·lant al bombardeig de Gernika per part de l'aviació nazi durant la guerra civil espanyola. Zelenski va comparar els crims que s'acabaven de descobrir a la ciutat de Butxa (centenars de civils morts, molts d'ells d'un tret al clatell, per les forces d'ocupació russes) amb el bombardeig de Gernika per part dels nazis, al costat de Franco i els sublevats contra la República. En tots dos casos, observam un atac d'una força militar potent contra civils que no poden defensar-se, amb l'única intenció d'aporuguir primer els combatents i després la població en general. (Podem apuntar, entre parèntesis, que amb Vladimir Putin liderant-ho, Rússia està tornant a les guerres pròpies del segle XX, o àdhuc del segle XIX, amb carnatge en directe, pressió brutal contra els civils, etc.)

Vull pensar que V. Zelenski és un home ben informat i que, per tant, a l'hora d'intervenir davant el Congrés espanyol, sabia perfectament que hi ha prop de la meitat dels diputats que pertanyen a partits polítics que no han condemnat la dictadura franquista, que una part important dels diputats del Congrés ja troben bé que es bombardejàs Gernika en el seu moment (com a molt potser pensen que se'ls en va anar la mà en aquella acció desafortunada) i que no tenen cap tipus d'emperò a l'hora de posar-se en evidència davant tot Europa en el tractament que fan de la passada dictadura. Si és així, si Zelenski coneixia tots aquests detalls (que, d'altra banda, són ben públics), la seua intervenció encara té més mèrit, perquè va expressar-se sense defugir qüestions conflictives, sense voler-se fer el simpàtic amb tothom, sense fer concessions a la diplomàcia mal entesa. Va dir el que havia de dir, el que considerava que havia de dir segons la seua consciència, i no va escapolir-se de temes que poguessin aixecar bòfegues. Bé per Zelenski!

De passada, atacant els nazis, va tapar la boca a tots aquells que l'acusen (no només a ell, sinó a la sectors molt destacats de la societat ucraïnesa) de connivència amb el nazisme (o, directament, de nazi), i es va posar al costat de la democràcia (que, en el cas d'Espanya, en termes històrics, vol dir, senzillament, al costat de la República). A Gernika, sense maniqueismes, hi havia bons i dolents: els bons varen rebre les bombes i no se'n pogueren defensar, i els dolents les escopiren dalt una població indefensa. No eren tots iguals, sinó que eren diametralment diferents. I Zelenski va voler remarcar precisament això, per confrontar-ho amb allò que diuen alguns, que en les guerres tothom hi té culpa, que dos no es barallen si un no vol i altres rucades (almanco en política internacional) d'aquest mateix nivell.

La intervenció de Zelenski va acabar amb un aplaudiment tancat de tots els membres del Congrés dels diputats, de totes les formacions polítiques (hagin condemnat o no el franquisme; fins i tot aplaudia el nét de l'ambaixador a Berlín del Règim de Burgos, que va auspiciar el bombardeig a la vila de l'Arbre), excepte els dos representants de la CUP. Ai, les malvestats que es desprenen de la ideologització extrema!