Dimarts vint-i-nou de març. Els diaris van plens del desafortunat espectacle que varen oferir dos mascles durant el cerimonial de lliurament dels premis Oscar als EUA.
Com que ja ho deuen haver dit tot sobre l’esperpent, només vull incidir mínimament en la perspectiva de gènere. Jada Pinkett Smith, malgrat que és la menys anomenada, és la vertadera protagonista d’aquesta història. Pateix una disfunció que gestiona amb molt de coratge. Un home, des del seu pedestal masclista, es riu d’ella i un altre, si més no paternalista, li anul·la la capacitat de decisió i escenifica una acció agressivament masclista.
Jada, va ser menyspreada per aquests dos homes. El primer ho va fer verbalment i el segon, suplantant, aparentment per iniciativa pròpia, la seva resposta. L’enfrontament, ja sigui per la força amb la qual assumeix l’anomalia capil·lar que pateix, com pel saber estar amb què sentí i entomà l’improperi de l’activador del numeret, es mereix tot el respecte. Els dos homes, gens ni mica i la continuació de l’acte com si no hagués passat res, tampoc.
A Espanya, el mateix dia, davall el brutal titular «La dona del port va ser violada abans que la llancessin seminua al moll», llegesc a La Vanguardia un article en castellà firmat per la periodista Mayka Navarro: «No tenia més de trenta anys. L’abandonaren mig nua, només amb les «bragues» i mascareta que li tapava mitja cara». No és el començament de cap novel·la negra nòrdica de H. Mankell, escriptor que em pareixia exagerat fins que a la vida real, un sol assassí, Anders Behring Breivik, matà 77 persones a l’avançada i també nòrdica Noruega. És la primera frase de la notícia de Navarro.
L’impacte emocional de les —per mi— desafortunades lletres sumades al fons, em transportà a l'inesborrable pudor de peix que destil·laven les pàgines de la magistral novel·la Plenilunio, d’Antonio Muñoz Molina, en què les «bragas», citades tretze vegades a l’obra, eren l'esgarrifós instrument del delicte emprat per matar na Fátima.
Pens que la realitat sempre supera la ficció, i al port de Barcelona, quan l’al·lota era agredida sexualment, el o els assassins encara en potència mantenien les adients mesures de seguretat per no contagiar-se de la Covid-19. Tal vegada la, probablement, unidireccional acció profilàctica, evità que la profanació arribàs a la boca de l'ésser humà convertit en un drap agonitzant en presència d’un o més animals. Canalles que alenen, perquè una dona com la morta, posant la seva en perill, els va donar la vida. Una vegada més, em fan sentir vergonya puntual pel fet de ser home.
Parlant en global, ja que, com a societat no sabem protegir les dones com cal, ens hauríem d’esforçar a tots els nivells, també l’informatiu, per tractar-les amb igualtat i respecte.
Sobra conformisme normalitzador envers la seva desigualat. Néixer dona continua representant un risc; ser home, no.
Jaume Pla Forteza. Inspector de Policia Local jubilat
