Fa estona que no tenc una discussió amb estrangers no espanyols (bé ni amb ningú altre perquè cada cop tenc manco discutiguera; coses de l’edat) i fa estona que no sent coses com les que deien s’altre dia a El búnquer, un tema recurrent: el cinema en versió original. Record el primer cop que una senyora que era fan de «Dol·li» (who is dolly? Who is dóli? Que va resultar ser en Dalí) em va demanar que li digués on era l’«English cinema»:

—No n’hi ha cap.

—Yes, the rinoia.

—Renuà! El Renoir no és un «English cinema», és un cinema on projecten pel·lícules en versió original.

—It’s the same.

I aquí ho matam.

És molt curiós (i paradigmàtic, com diria un amic) fer aquesta associació i no voler veure pel·lícules en danès, «millor en original». Però, ai, el cinema danès no es roda en anglès i el cinema anglosaxó no és sempre el més interessant.

En el meu cas, encara que jo no som exemple de res (part setze mil dos-cents quatre), m’agrada, sempre que puc, triar la versió original (excepte quan el film és dolent, que m’és igual… o si he de fer una altra cosa a la vegada), però entenc que si estan doblades són més accessibles (excepte que l’elenc no vocalitzi. Eh? Jaime Lorente i companyia…). És un guster veure na Pene doblada (no pun intended), com a Vicky Cristina Barcelona (insofrible d’una altra manera), encara que de vegades, bé, hi ha aquell equip barat que fa pena (gairebé tot el cinema asiàtic que s’ha estat doblant fins ara) o rialles (de les dolentes).

Sempre que surt el tema, sempre, hi ha qualcú que se’n riu de com es «tradueixen» els títols. I sempre, sempre, sempre, surt La semilla del Diablo. Què passa? Que els noms també s’adapten, perquè estrenar un film titulat El bebè de na Rosamaria hagués atret un públic diferent.

Així mateix passa amb les veus. S’interpreta el to de veu amb la característica que s’espera (una cosa que va entendre en Kubrick a cops, a La resplendor). També succeeix amb els accents. Un cas clar és la soporífera i infantil La guerra de les galàxies que per demostrar que tothom ve d’un planeta diferent, xerren amb accents (tots anglosaxons, clar) cosa que es va adaptar en el doblatge en català, però ai, sortiren problemes amb la versió espanyola (com va passar amb My Name is Earl, que per adaptar-la bé haurien d’haver fet un accent inventant mig andalús, mig caló) i és que això als espanyols no els hi agrada. Aquí, haurien de xerrar amb accent mesclat de Muro i Sa Pobla (que dubto que agradés tampoc).

Ai, el doblatge, sense parlar de tot el que es Lost in Translation: acudits intraduïbles, dels que molesten i dels que se censuren (sonats són els casos de Mogambo on per tapar un adulteri van convertir-ho en incest, el de Víctor o Victòria on al final no se sabia què punyetes passava o el de Knightfall on canviaren «Catalonia» per «Aragón»). Va haver-hi també aquella època en la qual s’adaptaven els acudits com a (El nou) Príncep de Bel-Air o en Val Kilmer de Top Secret! fent acudits d’en Julio Iglesias.

A Faulty Towers, el cambrer Manuel és de Barcelona i fa paelles, a tv3 el feren mexicà i a España va acabar sent en Paolo, italià cuiner de lasanya.

Per acabar, un exemple més modern, heu vist Mentiras? No? No ho feu, per molt ambientada a Mallorca que diguin que està. Tots i cadascun dels personatges xerra en espanyol¹. Fins a tal punt que canvien cartells perquè no hi surti en pantalla cap escrit en polaco isleño. No sigui cas…

Ja vos ho he dit? Que els únics estrangers que s’han queixat mai en donar-lis el bon dia, són els espanyols? Mem si es creuran el que veuen a sa tele…

Aman Nòlem (ell/això)

Per cert, si vos demanau el perquè del títol és només un parany per qui no passa d’allà.

¹ Vegeu Cerebreco, número -1.