De tant en tant se senten i escolten opinions que defensen grans acords entre els dos grans partits estatals o com a mínim que es deixi governar a la llista més votada. El darrer exemple ha estat el cas de Castella i Lleó, però n’hi ha diversos. Es diu que per evitar que els extremistes condicionen l’acció dels governs s’hauria d’articular algun tipus d’entesa entre socialistes i populars. Es justifica aquesta reclamació en el fet que a alguns països europeus això s’ha fet i ha funcionat raonablement.

Som molt escèptic al respecte. La cultura política dominant a l’estat és clarament contrària a aquestes pràctiques. Encara que en ocasions s’assisteixi a alguna maniobra de confusió i a crides hipòcrites a la col·laboració, allò cert és que el bipartidisme funciona en blanc i negre, són el ca i el moix, si un defensa si l’altre defensa no bàsicament perquè defensar el mateix els és una greu incomoditat. No hi ha polítiques d’estat on hi hagi tancament de files. Si utilitzar el terrorisme, l’estabilitat econòmica o la política exterior pot erosionar al rival es fa i punt. No s’ha de mirar prim, no es mira gens prim. Fins i tot, alguns s’han volgut apoderar de la Constitució fent una lectura interessada i partidista d’una norma que per definició no hauria de ser de cap bloc ni de cap partit.

S’ha passat d’un bipartidisme imperfecte a una política de blocs també imperfecte. En essència és més o manco el mateix. Diria que l’existència d’un centrisme polític a nivell estatal podria haver ajudat a atemperar aquest canibalisme exacerbat però és aquesta pròpia dinàmica la que ha fagocitat aquesta possibilitat. També diria que l’aparició de competidors més a l’esquerra o més a la dreta que els partits més clàssics encara convida més a la tensió. I diria que la brunete mediàtica ha estat accelerador i impulsora d’aquest pim, pam, pum: la contenció i la mesura no tenen bona premsa.

Encara que n’hi hagi que consideren que el pacte de Castella i Lleó tengui un gran significat i una important rellevància som dels que pensen que era la crònica d’una entesa anunciada. I som dels que pensen que a mitjà i llarg termini la situació beneficiarà més als populars que a l’extrema dreta. Com pens que l’acord dels socialistes amb Podem està beneficiant més als primers que als segons. Els nous partits tenen un component de trencament de l’status quo, de protesta contra el sistema, de populisme, que l’assumpció de responsabilitats de govern acaba esmicolant.

I per què he xerrat de bipartidisme o política de bloc imperfecte? Perquè aquí hi ha uns partits anomenats regionalistes o nacionalistes que no formen part dels blocs dreta/esquerra. Podríem dir que tenen unes peculiaritats específiques i per això han demostrat més flexibilitat i en segons quins casos, fins i tot, molta més responsabilitat. I això és una paradoxa colossal i diu molt de la incapacitat absoluta del bipartidisme i els blocs per suavitzar aquest antagonisme exacerbat.

Josep Melià Ques
Diputat del Pi-Proposta per les Illes Balears