algo de nubes
  • Màx: 10°
  • Mín:

Tot és ficció

No és cert que visquem en un univers infinit ple de galàxies i d’estels. No és cert que existeixin éssers vius a la Terra. No és cert que hi hagi persones humanes ni divines. No hi ha res de res de tot això. Tot és ficció.

Tot això seria cert si no fos ficció. Aleshores, si una cosa existeix entre nosaltres és la ficció. La ficció ho és tot. I si fos cert el que estic dient? Jo soc de ficció? No, no és que jo sigui de ficció: jo soc ficció. Soc una ficció que viu, dorm, menja, pensa i escriu ficció. Res de tot plegat em preocupa. De què m’he de preocupar si jo mateix i tot el que hi ha és ficció? Ha de ser així, perquè no sé ni puc contestar cap d’aquestes preguntes.

Shakespeare va dir que la vida és un escenari, en el qual tots els homes i totes les dones interpreten molts papers diferents. Sobre un escenari només s’hi representa la ficció. Però Shakespeare va ser un personatge de la vida real o és també el producte d’una ficció? Si Shakespeare fos un personatge de ficció es demostraria que la ficció és millor que la realitat. Quan diem que la realitat sempre supera la ficció, ens hem de preguntar en quin sentit la supera: en drama o en diversió? No cal que jo respongui. Tothom sap per on s’inclina la balança. Per tot plegat penso que no pot ser que la realitat sigui real. La realitat és la ficció d’algú que tot ho veu gris o negre. La realitat és massa dramàtica, massa dolorosa, causa mal viure i molta angúnia. Per això alguns autors intentem canviar-la per la ficció: per fer-la més mengívola i agradable. El millor de la realitat és que ens permet fer d’ella ficció. Perquè, en el fons, la ficció és un producte de la realitat. Sense la realitat no existiria la ficció. Sembla una mica complicada la cosa, però jo no l’hi veig gaire.

Un bon exemple literari, potser el millor de tots, és 'La transformació', de Franz Kafka. De la realitat del seu personatge de ficció, Kafka en fa una ficció exagerada. Hiperbòlica. Que un home es metamorfosi en un repugnant insecte de dimensions humanes, no fa cap gràcia. Però cal tenir en compte que quan Kafka escriu aquesta fabulació esgarrifosa, ho fa en sentit irònic i metafòric. Ell mateix ho confessa: s’esbudellava de rialles quan ho llegia als seus amics. Es tractava d’una hipèrbole literàriament radical. Gregor Samsa, el protagonista d’aquest relat de fama universal, ja era un insecte repugnant abans de convertir-s’hi. Aquí es troba la doble metàfora. Gregor Samsa ja era un gran escarabat repulsiu i fastigós quan era només Gregor Samsa. Aquest és el desdoblament de la ficció kafkiana. Gregor Samsa no es trobava a gust amb la seva feina, ni amb la seva vida, ni amb la seva posició familiar ni social: trobava que ell era l’ésser més desgraciat i horrorós de la terra. Alguna cosa havia de fer per deixar-ho de ser. I es va convertir en aquell insecte de gran corpulència deforme i cames múltiples i esfilagarsades que ja era virtualment. Pobre Gregor Samsa! Kafka sembla que no va tenir compassió d’ell. Però, gràcies a la ficció, el va alliberar d’aquella contingència desventurada.

Hi ha res més real i divertit que la ficció? La ficció és humor, és llibertat, és creació. I la tenim de manera permanent al nostre abast. Franz Kafka estima el seu personatge. És evident. Per això el posa al límit. I és que la realitat, malgrat tot, ens permet aquestes llibertats, aquestes ficcions. El Gregor Samsa, fet un insecte implícitament monstruós, en el fons de la nostra condició humana, som gairebé tots nosaltres. Vivim la nostra realitat quotidiana amb el fre de peu posat. No gosem ser qui som. Estem permanentment insegurs. Tenim por. Tenim vergonya. Suportem una timidesa insuportable. No ens atrevim a enfrontar-nos a aquesta realitat quotidiana, i això ens fa patir fins a la transformació kafkiana o a la mort. Som porucs de naixença. Però ens embolcalla una gran il·lusió per deixar-ho de ser. Volem abandonar el nostre histrionisme i la nostra absurda caricatura. Una caricatura que, molt sovint i afortunadament, només experimentem nosaltres mateixos. Però és igual. Qui pateix és el nostre jo. I alguna cosa hem de fer. Sort en tenim de la ficció. La ficció és el millor amagatall on emboscar-nos.

Gilbert K. Chesterton amb el seu profund sentit de l’humor i de la ironia, afirmava que la ficció era meravellosa ja que ens permetia construir-la al nostre gust, a la nostra voluntat i a la nostra mesura. Fins i tot quan jo dic que tot és ficció, ho dic si ho vull dir. Tot és ficció si jo vull que tot sigui ficció. Aquesta és la realitat. Meravella de meravelles és la ficció! No és la democràcia espanyola una ficció perquè tots plegats volem que així sigui? Per això dic que tot és ficció. La ficció és la cascara, la clovella de la realitat. Sovint ens mengem la clovella i deixem anar el bessó. Així actuem massa vegades amb la nostre vida interior, amb l’esperit de la nostra existència humana. Procurem no fer-ho amb la nostra vida material: amb les ametlles, les avellanes, les nous i altres fruits secs que ens nodreixen la musculatura corporal i no tant l’intangible de la nostra ànima espiritual. Per aquesta darrera li deixem les closques i els embalatges superficials. I així es queda la nostra vida: feta de ficció.

Ho deia Shakespeare: la realitat és més estranya que la ficció. Perquè aquella és la nostra interioritat, rica i intensa, mentre que la ficció és incapaç de foradar la superfície. Quedar-nos en la ficció és no profunditzar en els rebosts de la nostra despensa. I així i tot, quan important i poderosa és la ficció! No tindríem res al nostre nom si no fos per la ficció. Ni tan sols tindríem nom. Casa nostra, el nostre país, la nostra autocaravana, el nostre permís de conduir, la nostra llicenciatura en Història Medieval, res de tot plegat tindríem ni seria nostre si no fos per la ficció. La ficció dels documents que ho acrediten. La ficció de la llei. La ficció de la nostra vida i la de la nostra mort. Si les lleis no ho corroboren i hi confirmen, res no és nostre. Ni el naixement, ni el matrimoni, ni la Ciència en general i en majúscula, no existeixen si no ho passem tot per la llei i ho fem legal. Si no ho fem fictici. Tot és ficció. El pitjor de tot plegat no és només que la llei sigui ficció, sinó que després tot depèn de com s’interpreti aquesta llei, aquesta ficció. Al final, gairebé sempre, allò que preval no és la ficció ni la llei que se’n fa, ni tan sols de l’arbitrària interpretació que se’n pugui fer, sinó de la voluntat personal de qui ostenta el poder. Només cal veure que passa a Ucraïna ara mateix a causa d’aquest ogre monstruós i salvatge que es diu Vladimir Putin. Ni lleis, ni ficcions, ni punyetes de cap mena: la seva diabòlica voluntat!

Quina bajanada que és la vida humana!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Quines coses!, fa 11 mesos
No ho acab d'entendre. Podem fiar-nos de la realitat?
Valoració:0menosmas
Per Gabriel Janer Manila, fa 11 mesos
M'agrada: la vida és un escenari.
Una abraçada.
GJM
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente