llovizna ligera
  • Màx:
  • Mín:

Confiança en un mateix

Si penso que estic tan en deute amb don Miquel Ramis Alonso, el filòsof rural de la pagesia mallorquina, és per la confiança amb mi mateix que em va transmetre durant la llarga amistat que vaig compartir amb ell. En aquest aspecte sí que va ser un gran savi. I ho segueix sent gràcies als seus llibres. Ell atribuïa la seva calma espiritual a la ferma fe que tenia en Jesucrist, en la seva persona, en la seva obra i en la seva paraula. I, sobre tot, la gran confiança en si mateix, fruit de les seves múltiples lectures i del seu indestructible pensament cristià. No se n’amagava, encara que tampoc en feia cap crida. Era molt natural en ell, com si fos congènit. Jesucrist i els seus exegetes varen ser els seus grans mestres de filosofia i de vida. En aquest sentit, don Miquel va ser per a mi un dels millors mentors intel·lectuals de la meva joventut i de la meva primera maduresa.

Al seu llibre primerenc, 'Esplais filosòfics de religió', anota unes reflexions tan adients per posar en pràctica a la nostra vida quotidiana, que no semblen d’un jove que encara no havia complit trenta anys. Un dels breus capítols del llibre el titula així: “Si hi ha una veritable filosofia és la cristiana”. És tan senzill i tan natural el que diu i escriu, que no sembla conjecturat per complet. Sembla més espontani que reflexiu. Més intuïtiu. Parteix del concepte indubtable de que allò que més influeix en la vida dels homes és la religió, i que allò que més influeix en la religió és la vida. La vida és desbordament de vitalitat, i la religió obre camí a l’activitat vital. Diu que la religió és un llit fondo de voreres altes, i que la vida només és profitosa corrent per dins ell, per dins aquest llit que ens fa de guia. Jo em preguntava: on és, aleshores la llibertat dels homes? Calia ponderar bé les seves paraules: la religió, encara que sigui externa, és ben interna, perquè és la nostra vida més íntima, és la nostra activitat més subtil, però també la més sentida.

Al llarg de tants anys de lectures de tota llei i condició, al final tots arribem a aquesta conclusió definitiva. No som res més que nosaltres i que nosaltres mateixos. No ens compliquem l’existència. Així ho veu Ramis Alonso, que filosofa de manera contundent: “on hi ha l’home hi ha la religió”. Aquí neix la moral. Aquí neixen les nostres obligacions. I aquí neix la mandra religiosa. Diu Ramis Alonso que pocs són els que saben viure segons la filosofia religiosa, però és això, justament, el que ha sabut fer Jesucrist. El filòsof mallorquí ens recorda quelcom tan entenedor que l’home és activitat, és a dir, vida. La vida humana necessàriament sent bullir dins si mateixa l’activitat religiosa i no pot ofegar-la. El que passa, crec jo, és que desconeixem la veritable realitat de la religió, de la confiança en nosaltres mateixos, i per això no parem mai de cercar el que tenim més a prop nostre.

Ramis Alonso és un personatge que ens espanta per la seva radicalitat. Per la seva infinita confiança en ell mateix. Ell pensa i escriu el que pensa i escriu per a ell mateix, per explicar-se el què li passa interiorment. Es dirigeix a ell mateix, però de vegades ho posa per escrit i així tots tenim l’avinentesa de llegir-lo. La seva audàcia ens desconcerta, però també ens atrapa. Els filòsofs, afirma, han fracassat sempre que han volgut arribar a la consciència humana. O no té pèls a la llengua, o disposa d’una fe irrevocable. És per tenir molt present les seves paraules de pensador impressionant: la filosofia que no explica el sentiment religiós no coneix l’home. La filosofia ha d’explicar l’home sencer, i això només ho ha sabut fer la filosofia cristiana.

Ell mateix es té, o es devia tenir, per un filòsof cristià, donada la seva energia i la seva fe en el seu propi pensament, en el seu propi esperit interior. “Sols és veritable filòsof qui sap explicar-se el sentiment religiós i el sap fer créixer harmònicament amb la pròpia vida”. Explicar-se: s’ho explica a ell mateix. Potser m’he allargat massa amb aquest tema, però la inspiració i les ganes d’escriure venen com venen, i cal aprofitar-les, com deien Pablo Picasso i molts altres artistes: “La inspiració en ha d’agafar fent feina”. Per acabar, per avui, amb don Miquel Ramis Alonso: “És impossible que la filosofia no tracti de religió, ja que la religió constitueix el fons de l’esperit humà”. Sobre l’esperit sí que hi va dedicar hores i hores Ramis Alonso. Tindré ocasió d’esmentar-ho algun dia. Sense l’home, sense la seva totalitat corporal i espiritual, no hi hauria filosofia. “La veritable filosofia ha de ser filosofia de l’home”, rematava el nostre il·lustre pensador.

Aquesta és l’única finalitat que té la filosofia: la felicitat humana. Tota la resta és fum i palla. N’hi ha per donar i vendre de fum i palla, perquè tothom hi diu la seva, com jo mateix. Però sembla que tothom va més tort que un ganxo. Per això cal escoltar els més experts. Aquí hi ha la pregunta del milió: on són els experts i qui són? Fem voltes i voltes a les mateixes qüestions i no sortim del mateix lloc. Durant anys i segles, segles i anys. La resposta sembla que estigui dins nosaltres mateixos, però no ens ho acabem de creure. Ens manca fe en la condició humana, aquesta condició que és capaç també de revelar la divina. Revelar! Podem creure en les revelacions? No ho sé, però no tenim res més. Si més no, cal pensar-hi. I aquest pensar-hi constitueix la filosofia més indicada. Aquest pensament filosòfic se’ns ofereix a través de la inspiració, la intuïció i la creativitat, capacitats que conté en abundància la condició humana. Que tenim tots nosaltres des del moment que som conscients. Exterioritzem-la i apliquem-la.

Això és molt treball, diem enganyant-nos a nosaltres mateixos. No tant: reflexionem, llegim, pensem, escrivim, mengem i dormim. I juguem. Perquè, en el fons, es tracta d’un joc. El joc de la vida. Juguem-lo. Juguem-lo amb alegria, sense determinismes ni dramatismes. Per dantesc que sigui el triple relat poètic de Dante Alighieri, el seu gran llibre de la vida es titula La Divina Comèdia. Si aquesta no ens sembla la lectura més adequada, en podem elegir moltes més, des de Montaigne i Erasme fins a Goethe i Oscar Wilde. Encara que el millor és que cadascú triï aquelles lectures que més li convinguin per fer una bona provisió de confiança en si mateix. Per fer-ho, la vida ens ha regalat llibertat a mans plenes. Servim-nos-en d’ella per assolir els nostres somnis que tant sovint ens semblen utòpics. Encara que tots sabem que es poden fer realitat.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.