El passat divendres, dia 25 de febrer, a les 19.30 hores, tengué lloc a la llibreria Lluna de Palma la presentació i posterior tertúlia del llibre Confessions d’un metec de Salem Zenia. L’acte, organitzat pel grup Kinesdues (Àngels Cardona i Maria Victòria Secall) i Maria Barceló de la llibreria, també rebé el suport de l’editorial Lapislàtzuli i el PEN català. Gràcies a aquesta magnífica organització i suport poguérem comptar amb la presència de l’autor i l’escriptora del pròleg Kaissa Ould Braham.

En aquesta ocasió, vaig ser l’encarregat de presentar el llibre al públic assistent. A continuació teniu el text que vaig exposar a la tertúlia.

Presentar un autor d’una altra cultura, amb una motxilla vital allunyada en molts d’aspectes de la nostra, se’m fa complicat. Ara bé, és relativament fàcil identificar-nos tot d’una en bona part dels noranta-sis textos que formen el mosaic de Confessions d’un metec. Tanmateix hi ha realitats que es repeteixen arreu del món quan parlam de la identitat, l’existència, la bellesa, la mort o la injustícia. El pròleg del llibre, escrit per la companya de Salem Zenia, Kaissa Ould Braham, també esmenta la dificultat que ha suposat per a ella parlar del seu company de vida. És destacable que com a primera lectora dels textos de Salem, deixa ben clara la seva posició quan diu «No diré la seva musa, perquè per a mi això porta una connotació misògina i, per tant, prefereixo dir-ne influenciadora» i també quan adverteix que les reflexions sobre la dona les escriuria d’una altra manera «no perquè ho faria millor, però sí des d’un punt de vista femení».

Els lectors que encara no heu tengut temps de llegir el llibre, heu de saber que un metec és aquella persona establerta en un país al qual és estranger. Salem Zenia és de Freha (Algèria) i és periodista, poeta i novel·lista de llengua amaziga (llengua mil·lenària, contemporània de l’antic egipci). Segurament la majoria de nosaltres no coneixem gaire aquesta realitat i no ens feim una idea del que suposa veure el món des d’un punt de vista com l’amazic. De fet, no existeixen censos lingüístics fiables que permetin establir amb garanties el nombre real de parlants i variants d’aquesta llengua. D’altra banda, no cal dir-ho, potser els catalanoparlants en compartim certes similituds, perquè pateix l’estigmatització que sovint porta certes persones a negar-ne fins i tot l’existència o atribuir-hi tota mena de prejudicis lingüístics.

Confessions d’un metec ens presenta un gènere curiós, inclassificable, que no se sap si és narrativa, assaig o poesia. Se’ns diu que és un gènere que els abraça tots i es diu «veritat» tot i que, i esper que no se n’estranyi l’autor, trob que en el fons és poesia. Per a mi, la poesia travessa totes les pàgines del llibre i en alguns casos es mostra d’una manera diàfana, quan afloren referències ben clares a la poesia i als poetes:

El poeta dolent

«La diferència que es pot trobar entre un bon poeta i un poeta dolent és que el dolent no té problemes. I, de vegades, tampoc té llàgrimes».

Aquesta obra es divideix en diversos blocs temàtics, si es pot dir així, on fa un recorregut vital, reflexiu i crític des de la Cabília (territori habitat pel poble amazic, on es descriu una realitat complexa i pertorbadora), passant per la Dona (on ens mostra la crua realitat que les invisibilitza), Déu (amb les grans contradiccions i incoherències), l’Exili (com a separació de camins, el record de ser estranger) i finalment desemboca al Món (on ens recorda que, en general, pertot arreu hi ha de tot).

Són tants els textos que no ens deixen indiferents que és difícil fer-ne una tria, perquè gairebé tots presenten qualque cosa que ens commou i ens fa pensar. Potser nosaltres, els occidentals, vivim una realitat més còmoda i plaent, però si ens endinsam en els episodis més trists de la nostra Guerra Civil, descobrirem que hi ha comportaments que s’assemblen massa a realitats actuals que ens explica Salem Zenia:

Les cadenes

«A casa nostra, no eduquem els nens i les nenes perquè siguin lliures, sinó per encadenar-los millor amb la religió, els costums envellits, els falsos valors... Els pares mateixos no s’han alliberat mai de les seves cadenes».

O aquest altre:

Amor prohibit

«Durant els anys de dictadura... (en fi, sempre estem sota la dictadura), l’esport favorit del règim era terroritzar els ciutadans. Per exemple, les parelles eren acorralades, fins i tot als racons més ombrívols dels jardins públics o de les platges amagades, pels guardians de la moral...»

Pel que fa a la premsa no puc deixar de pensar, precisament, en el text «La premsa» sobretot: «Els diaris i els mitjans de comunicació que sempre informaven ja no informen. Fan, de la propaganda i el rumor, una república bananera».

El bloc dedicat a la dona ens presenta textos com «La flor i el fulard» on ens mostra, de manera directa, sense subterfugis, com s’arracona la dona de la realitat: «Per impedir la cerca insolent d’aquesta bonica flor que pretén veure el sol, se li posa un fulard negre de tenebres». Mirau com presenta a «La violació» un intent de seducció sense èxit per part d’ella i acaba dient: «Ja farta, ha agafat una sabata, li ha clavat una hòstia al cap i se n’ha anat. Però no l’ha violat».

Referent a la religió no s’estalvia tampoc una crítica àcida i corrosiva. Prestau atenció a «La Casa de Déu»: «Diuen tots que Déu és càlid i misericordiós. És curiós, els edificis més freds són aquells que els homes anomenen «Casa de Déu». I sobretot, cal guardar silenci per viure en pau i estalviar-se els remordiments, com ens recorda a «Guardeu silenci». D’altra banda, Salem ens recorda que «Per sotmetre els recalcitrants, els anticonformistes, els feministes, els lliures pensadors..., no hi ha res millor que aquest bastó que ve del paradís» (Le bâton du paradis).

L’exili, com hem dit abans, suposa una separació de camins. Per una banda, la suposada alliberació pel canvi comporta també una angoixa perquè la tendència és oblidar el passat i, per l’altra, suposa la decepció de no poder fer gaire cosa sobre la seva evolució, aquesta idea queda ben reflectida amb poques línies a «La doble decepció». A «Nostàlgia» ens parla que l’exili tampoc no és la solució als problemes d’altres pobles. Fins i tot l’exili cansa, si es pot dir així:

«M’he despertat en un mal moment,
ja el meu cor és fart d’exili».

És evident que els refugiats mai no han d’oblidar la seva terra, els seus costums i allò que els lliga a una manera de veure el món que, vulguem o no, és diferent i enriquidora alhora.

A «L’acollida» ens transmet, de manera nítida, que per molt bona que sigui i et facin oblidar que ets un estranger, sovint apareix una fissura on no s’oblida que tothom sap quin és el teu origen «Però tu reps el missatge».

Per acabar, el llibre ens ofereix reflexions sobre el món. És aquí on els pensaments s’obren a la mar, que som tots, i convergim en aspectes que venen lligats a la nostra pròpia naturalesa humana.

«Hi ha diverses màfies al món i gairebé cada país té la seva» o «Les més boniques obres d’art es classifiquen amb el rang de Patrimoni de la Humanitat o de Patrimoni Universal i oculten sovint els seus autors, alguns realment desconeguts.

També els crims més abominables s’acostumen a penjar sobre l’esquena de la humanitat, a amagar rere una etiqueta inconcreta, en una mena de patrimoni universal dels crims, i oculten d’aquesta manera els autors, és a dir, els criminals. Primer es falsifica la història, després s’esborra».

No em puc estendre més, perquè no tractam de fer un estudi del llibre, només volem convidar-vos a entrar en aquestes Confessions d’un Metec de Salem Zenia, si encara no l’heu llegit.

Malgrat que alguns dels textos presenten una duresa extrema, hi he vist llums que ens il·luminen cap a l’esperança. No oblidem que el futur no és aquell que volem suposar que serà, més aviat el construïm amb cada passa de present.

Només vull dir que la tertúlia s’allargà mitja hora més del previst i que, en certa manera, continuà hores després.

Referència: Confessions d’un metec de Salem Zenia, amb pròleg de Kaissa Ould Braham i il·lustracions d’Idir Zenia. Edició bilingüe català-amazic. Lapislàtzuli Editorial (novembre 2021).