Fa molts d’anys vaig llegir un llibre dividit en dos volums, 'La orquesta roja' de Gilles Perrault, que tracta sobre la història real d’ una important organització de resistència alemanya contra els nazis dedicada sobretot a la creació d’una xarxa d’espionatge que va ser clau, entre altres moltes accions, per desfer l’estratègia alemanya a la batalla de Stalingrad.

Com sol passar, no record a qui vaig deixar els llibres que no em varen tornar, i per tant ara no puc repassar una part dels darrers capítols on s’explica que després de la victòria aliada i soviètica, els protagonistes d’aquesta lluita i resistència contra els nazis que pogueren sobreviure foren oblidats en els millors casos i més bé ignorats, menyspreats o directament fustigats per ambdues forces vencedores a la segona guerra mundial, els aliats i els soviètics estalinistes d’aleshores i, en canvi, la lliçó que en vaig extreure aleshores va ser que, si bé s’havia guanyat la guerra contra la monstruositat nazi, una part d’aquesta ideologia, així com persones i grans empreses industrials, havia quedat indemne, impune, viva.

Fa uns mesos vaig visionar una pel·lícula, de la que no record el nom, on precisament tracta aquesta qüestió: anys després d’acabada la guerra, un jueu supervivent reconeix un comandament nazi que exerceix amb tranquil·litat la docència a un institut d’una gran ciutat alemanya. A partir d’aquesta descoberta s’enceta per part d’un jove advocat una recerca de criminals nazis dins diversos estaments administratius i àmbits particulars a la mateixa alemanya, tasca que troba una forta resistència no només per part dels aparells policials, sinó sobretot per part de la judicatura. És aigua passada... diuen, alhora que demostren un reconeixement explícit per la ideologia patriòtica dels perdedors de la guerra.

No puc deixar d’oblidar la forma com els aliats salvaren i avalaren el feixisme a Espanya. Especialment ho va fer la Gran Bretanya de Churchil negociant amb els militars espanyols la no implicació d’aquests a la segona guerra mundial amb en Juan March de mitjancer, o Eisenhower rehabilitant definitivament el dictador Franco com amic occidental. Aquest reconeixement va donar lloc a unes relacions d’amistat profitoses especialment en l’àmbit militar, i no només pel que fa instal·lacions de bases com la del Puig Major o Rota, sinó en una permanent relació de camaraderia entre els militars d’ambdós països, inclosos els seus serveis d’intel·ligència (sic), que bon servei degueren donar als Estats Units en la seva política d’enderrocaments de sistemes democràtics i instauració de dictadures militars a Centre i Sudamèrica durant fins ben entrats els anys noranta del segle passat. Relació que de ben segur segueix gaudint de bona salut.

Si a Alemanya, a França, Països Baixos a la Gran Bretanya i fins i tot en països escandinaus, ja fou difícil la descoberta o depuració de nazis, o dels seus simpatitzants i seguidors, infiltrats o amagats fins i tot en els estaments administratius, i exercir una certa justícia, què no hi ha d’haver dins els estaments de l’estat espanyol, forces armades, judicatura, grans empreses i particulars?

Aquest substrat ideològic feixista, nazi, racista, antisemita, militarista... ha aflorat amb força recentment a tot Europa, també a l’Europa Central i Oriental en països pertanyents a la UE ara, però que varen estar sotmesos les ordres de la Unió Soviètica, cosa que indica que aquesta també va conviure amb aquest sediment tòxic d’influència ideològica nazi o que no va acabar amb ell, malgrat autodenominar-se comunistes.

Ahir Putin, Russia, va reconèixer la Independència de l’autoproclamada de manera unilateral República del Donbass (com fa una vintena d’anys ho va fer Estats Units amb l’autoproclamada de manera unilateral Kosovo) No sé si ja han arribat a la zona de conflicte les fragates que immediatament el govern espanyol va fer salpar cap allà, en tot cas si hi ha res que pugui interessar a aquest en aquest conflicte, és crear complicitats més sòlides pel que fa al procés d’independència de Catalunya. Com si no fos prou eloqüent el silenci quan no l’entusiasta complicitat de la UE a un estat espanyol que, al menys pel que fa als valors de les propostes elegides democràticament i al dret democràtic de l’exercici d’autodeterminació dels pobles, ha demostrat amb escreix des de l’1 d’octubre del 2017 com i què entén per democràcia. Un aval aquest de la UE que remou una putrefacció històrica antiga de tolerància, quan no directe complicitat, amb el feixisme.