algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
19°

Manifestacions d’odi i aversió cap a la llengua i als independentistes

La vida és un xou d’impacte. Cada setmana podem assistir als xous televisius... i als reals. Aquesta setmana la dreta ha estat molt esvalotada. El primer cap de files i l’aspirant a ser-ho s’han desafiat a veure qui era capaç de dir-la més grossa per intentar asfixiar i derrotar el contrari. Tant si la comissió per una compra de tapaboques quasi arriba als 300.000 euros i qui els cobra es germà d’una presidenta de la CA de Madrid, com si només són prop de 60.000 euros i no són comissió sinó el preu legal de la tasca feta, és una autèntica aberració en un estat on els pobres que viuen en la misèria són milions o una gran majoria només aspira a guanyar 1.000 euros mensuals i poder-se dur menjar a la boca. Ni comissió ni preu de la tasca feta. D’acord. És corrupció. I que no es preocupin pels vots. Els qui la facin més grossa seran els més votats. Això és el que passa als xous d’impacte televisius. Qui la fa més grossa els sol guanyar. Sembla que molts polítics els han agafat com a model. Les fundacions que preparen polítics ho deuen tenir al seus programes formatius. Segur que no dubtau qui guanyarà el desafiament entre Ayuso i Casado? Qui l’hagi feta més grossa.

Un polític alemany ha arribat a la conclusió que Espanya és un sistema totalitari i que la Unió Europea hi hauria d’intervenir. També són molts europeus que han arribat a pensar el següent: “Que Espanya és un sistema de mafiosos franquistes col·locats i endollats que va dissimular en el seu moment per entrar a la Unió Europea i viure de subvencions i ajudes perquè no en tenien prou a robar a Catalunya per aguantar les regions paràsit”, segons he pogut llegir a Vilaweb.

Després d’explicar que la llengua en perill d’extincició aquí és el català i no el castellà com prediquen els enemics de la llengua catalana, he de manifestar que per salvar una llengua que té perill d’extinció més prest o més tard s’ha de parlar-la, escriure-la, escoltar-la i llegir-la i això només es pot fer en una nació on la població pugui ser monolingüe. Quan és bilingüe, com ens han ensenyat a nosaltres, la llengua més prest o més tard desapareixerà. Per tant, s’ha de parlar, escriure, escoltar i llegir en català. Si no es pot fer per mor de l’organització política existent, no queda altre remei que independitzar-se del país que no te deixa treballar per salvar les teves arrels, les teves essències, la teva identitat i te’n vol implantar unes altres que no són teves i l’únic que fan és despersonalitzar-te. Si no tenim un policia cada un que ens vigili a veure com parlam, escrivim, escoltam o llegim, l’organització política s’ha encarregat de crear un clima contra tots els rarencs, que fa que qualsevol es converteixi en braç armat del Govern opressor. Tots serveixen per oprimir. Sembla que a tothom li agrada. Això ho va comprovar Antoni Castells quan es va dirigir en català a un empleat de Renfe per demanar-li que li tornàs uns doblers per uns bitllets que havia comprat per a la seva família. La resposta de l’empleat va ser la següent: “O me habla en español o no le atiendo”. Es veu que Castells se n’havia adonat que li havien cobrat el doble i demanava que li tornassin els doblers que li havien cobrat en excés. Com sol passar en aquests casos va començar una conversa surrealista a la que s’hi va sumar un guarda de seguretat. El vigilant havia estat cridat perquè Castells no se n’anava i l’empleat volia que circulàs la coa existent. Castells insistia que vengués algú que l’entengués perquè tenia dret a parlar en català i en un moment va fer veure que el filmava i l’empleat va desaparèixer a cridar el vigilant. Llavors encara va ser pitjor. L’argument va ser que si anava a Londres i parlava en català no l’entendrien. RENFE ha manifestat que vol que els seus empleats atenguin els clients parlin la llengua que parlin, però es veu que l’empleat era peruà i posau tots els emperons que vulgueu, però així ens va als que volem exercir el dret a parlar en català.

Es veu que els ciutadans han estat ben manipulats ja que són capaços d’exercir de policies o semblar-ho i d’omplir-se de sentiments d’odi i manifestar-los, per exemple contra una persona molt bona però que té el pecat d’haver volgut exercir el dret de decidir a quin país volia pertànyer i dirigir-lo en aquell moment, fins que per no anar a la presó va haver d’exiliar-se com és el cas de Puigdemont. Carles Puigdemont té una oficina europarlamentària a Barcelona. Un dia d’aquests el carter que els duia un sobre es va aturar i va afirmar en veu alta perquè el sentissin: “No quiero entrar en esa oficina porque me da asco!”. Puigdemont ha exigit explicacions als responsables de correus perquè han considerat que havia estat un acte d’intimidació inacceptable cap a les persones que fan feina en aquella oficina i que havia estat una manifestació d’odi. Això és el que s’ha sembrat.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.