Sense intenció d’entrar en el safareig sobre si el vot a favor del diputat del Partit Popular, Alberto Casero, va ser casualitat o no, sí que hi ha una cosa que ens ha de quedar clara respecte la nova reforma laboral: amb aquesta nova legislació, guanya el PP. I també la CEOE, Ciudadanos i Botín. Per contra, hi perden els treballadors i treballadores. Malgrat vegin lleugerament millorades a curt termini algunes de les seves condicions, veuen com les esperances de recuperar (com a mínim) els drets robats amb la crisi del 2008 s’esfumen.
Les primeres declaracions de la CEOE, la patronal espanyola, després de la votació de la reforma laboral sintetitzen perfectament el motiu d’aquest article. Deien el següent: “Celebrem l’aprovació d’una nova reforma laboral que consolida l’essencial de la de Rajoy”. A aquestes declaracions, Fátima Báñez, exministra del PP que va impulsar la reforma del 2012, hi afegia: “La reforma laboral és una victòria de les polítiques del PP”. Van sortir convençuts que allò que no s’ha tocat ara de les anteriors reformes laborals és un aval cap a aquella legislació restant.
Ciudadanos ho expressava de la següent manera: “Avui hi ha més seguretat jurídica, perquè és una norma que haurà sigut aprovada per un govern conservador i per un govern suposadament d’esquerres”. A aquesta afirmació, la FAES, la fundació del PP, hi afegia: “Consolida dues importants novetats introduïdes per aquella reforma: la reducció del cost d’acomiadament i la supressió dels salaris de tramitació”. Dit d’una altra manera, es podria dir que en les pròximes legislatures ningú s’atrevirà a tocar el text que els dos pols suposadament oposats comparteixen. De vegades convé veure què diuen els que pensen contràriament per entendre què hi ha darrere.
Què vol dir això exactament? Doncs que ja ens podem anar oblidant de veure com en aquest Estat es retornen els 45 dies d’indemnització en cas d’acomiadament improcedent (que van reduïr-se a 33) o que, si la nostra empresa ens acomiada injustificadament, ens hagi de pagar el sou per tots els dies que passem sense trobar feina fins que es dicti sentència (els famosos “salaris de tramitació”). És a dir, que allò que fa uns anys alguns van viure i que fins i tot el govern d’Aznar va mantenir, ara ja és aigua passada i la nostra generació no ho viurem.
El pitjor de tot és que no només estem parlant de dues qüestions: estem parlant d’una llista extensa. Ni les kellys podran veure com se’ls aplica el conveni de sector per qüestions com els permisos, les vacances o la jornada laboral ni podran veure com es prohibeix subcontractar l’activitat principal de l’empresa (en aquest cas, com un hotel no pot subcontractar la neteja). Ni el jovent podrem veure com passem d’un contracte de pràctiques a un contracte indefinit. Ni l’administració podrà preveure i impedir un acomiadament col·lectiu com el dels grups hotelers TUI i Hotelbeds, a Mallorca, o el de la Nissan, a Martorell.
Tot plegat angoixa, en lloc d’aportar esperança. Els que hem apostat per millorar la vida de la gent ens sentim frustrats davant de murs com aquest. Tanmateix, lluny de ser un obstacle en la nostra lluita, això hauria de ser un revulsiu. Al Congrés, hi ha una majoria favorable a derogar les reformes laborals i hem d’aconseguir que això esdevingui una realitat. La gent no es mereix que el govern més progressista que pot tenir l’Estat espanyol prioritzi els interessos de la patronal. A més, si una cosa demostra tot això és que estem obligats a aconseguir la sobirania plena perquè l’autodeterminació no només és una alternativa sinó que és l’única alenada d’aire que tenen els treballadors i treballadores de la nostra terra. La lluita, com sempre, continua.
Marta Rosique i Saltor
Diputada al Congrés dels Diputats pel Jovent Republicà
