Va fer fortuna la frase de Pablo Iglesias dient que l’independentisme català havia despertat l’extrema dreta. Altra vegada la culpa era dels catalans, del que sigui: de la guerra de Franco, del “café para todos (descafeinado)” de Suárez, de la ràbia de Wert, o de què els toros no puguin esser el símbol de la hispanitat absoluta. De tot això, i del que hom hi vulgui afegir, la culpa és dels catalans i ben bé que va per alimentar l’espanyolisme cabestro.
El que no es pot negar a Iglesias, tot i la seva joventut, és que la sap llarga. Segurament es va vacunar en previsió que el poguessin acusar a ell, o als seus seguidors, d’haver despertat l’extrema dreta. Aleshores ningú no ho va analitzar precisament perquè va esser una diana total. És prou sabut que no hi ha millor unificador de tribu que un enemic comú, en aquest cas els catalans, per variar. L’ocurrència va anar bé a tots, i “más madera” per a l’espanyolisme.
Però potser sí, hauria valgut la pena analitzar si no seria Podemos qui havia revifat l’extrema dreta, si més no a les tertúlies dels bars de les facultats. Podemos és un fenomen social ben singular que mereix tesis doctorals, les que calguin. Se’n podria fer una de cada caire. Només n’apuntaré una: Izquierda Unida subordinada a Podemos, aparentment n’hi ha per a suïcidis d’historiadors, però no, a jutjar pel que se n’ha parlat no tan sols no s’ha suïcidat ningú per això, sinó que els periodistes ho troben normal, ja que a part d’Indas i Maruendas insultant, d’això que en deien periodisme d’investigació, ben poca cosa.
Però de normal no en té res, el fenomen que va capitalitzar Podemos, començant per una ascensió meteòrica al panorama polític i rebentant el bipartidisme imperant, que pareixia obligatori, des del 78. De fet tot indica que Ciudadanos, d’Aragó cap a ponent, és un experiment de política-Frankenstein del Deep State per neutralitzar Podemos, i després –tatxan...– apareix VOX que és qui finalment es queda amb el vot emprenyat de dretes. Si es transvasa a través del PP és el seu problema, el resultat final, que és el que es compta, és el mateix.
Però potser no. L’extrema dreta no necessitava cap excusa per tornar, senzillament perquè no se n’ha anat mai. Amb el PP amb majoria absoluta fent-li la feina bruta ja els anava bé. Recordem aquella “España va bien”... I tant: els ministres d’Aznar robant a mans plenes (excepte Matutes i “algún otro”, ni allà tampoc són tots iguals), els ministres de Rajoy vestits de moneia vestida de seda, però tornant al Diós-patria-rey-cloacas: llei Wert, llei Mordassa, reforma laboral, TIL, bilingüisme bilingüífid, bombardejar Catalunya cada 50 anys (ja passava d’hora), recentralització, estat judicial, Fernández Díaz i Villarejos...
Tot anava vent en popa per a l’extrema dreta, i sense fer res, fins que va rebentar el cas Bárcenas entre molts altres escàndols, el fenomen 15M... Els telenotícies eren copats per la corrupció del PP i per això alguns dels seus votants de sempre, no tots, els deixaven de votar. El PP s’enfonsa i és a partir d’ací, que arranca la dreta volandera sense vergonya que és Ciudadanos i l’autèntica extrema dreta que és VOX. A tot això l’estratègia actual del PP és que tothom retorni a la casa mare, que és on s’està millor. De fet en l’únic en què coincideixen Casado i Ayuso és en xuclar Ciudadanos i fer-se seu el discurs de VOX. Ara és VOX qui fa la feina bruta del PP, tot i que n’hi ha que no han de menester gaire tutela. Almeida, el batle de Madrid, amb l’ajuda dels jutges amics ha retornat amb honors el noms dels carrers “Millán Astray” i “Crucero Baleares”, alhora que ens aclaria que Almudena Grandes li sembla menyspreable, però per salvar els seus pressupostos li faran un petit homenatge. Com deia Marx (Grouxo): “Aquests són els meus principis, però si han d’esser un problema, tranquils, en tinc d’altres”.
El PP té un drama irresoluble: l’escissió de VOX té una perspectiva electoral bona a llarg termini, és un partit nou (l’ideari és una altra pel·lícula, i de por) amb èxit a l’alça, aleshores no amollaran el mac, i mentre VOX té molt electorat jove el PP el té vell, o molt vell, i arnat. Totes les enquestes “tan favorables” per al PP són amb VOX de soci. La cota màxima assolida per la dreta ara seria a repartir entre els dos, o més, partits i tornar a pactar amb el nacionalisme perifèric és impossible. Alhora els casos de corrupció i residus de les clavegueres del PP, començant per la celebèrrima seu de Madrid, faran pudor encara molts d’anys. Ciudadanos desapareixerà senzillament perquè “no hay pan para tanto chorizo”.
Però també pot esser que el vertader problema de l’ultradreta és que molts fatxes voten ultradreta, a través del partit que sigui, a Aragó sembla que prefereixen el PSOE. El dia de les eleccions no venen autobusos de marcians, a votar, en venen d’espanyolets amb el vot preparat, i molts més a peu, o amb el seu monovolum, segurament veïnats teus, per decidir qui pot bramar més als parlaments.
