Una església catòlica molt poc cristiana

I ja que hi som: què hi fa, el govern més socialista que no sé què, embullant la troca? No consona res, ni aquell ‘Al Cèsar el que és del Cèsar’ ni res de res. Ni els deu manaments, ni un, ni la litúrgia amuntegada en dos mil anys. El problema infinitament més greu és que la mitjana d’edat dels capellans està pels 70 anys, les noves vocacions no basten per res, es fan operacions patètiques de dur monges de Sud-Amèrica per tenir convents ocupats, les aportacions dels feligresos no basten ni per pagar l’electricitat. Una hipotètica auditoria de què en queda del catolicisme de facto, fora del folklore i el que diran, ben probablement donaria com a resultat que ja poden tancar.

Ni tan sols cal acudir a sibil·les ni anticristos, tothom ja s’entén millor en termes moderns i ecologistes: això és l’avantsala de l’extinció, aleshores hauria d’esser al revés: els bisbes haurien de preparar el traspàs del que queda, i del que els queda, cap a la societat civil. Amb tranquil·litat absoluta, ningú no parla de cap revolució, ni trotskista, ni de Mendizábal, ni de joves malsofrits. Tan senzill com que dos i dos són quatre, i per les mateixes tretze els capellans que ara tenen 70 anys d’ací a 40 en tindran 110. O no?

Un altre tema tan d’actualitat com incomprensible, i podríem afegir ‘imperdonable’, però tampoc no tenim ganes de furgar per ací, és el de la pederàstia, que és un tema que ja fa molts d’anys que és d’actualitat, però mai no s’acaba d’aclarir perquè l’Església és un petit món tancat, “ademocràtic”, on tot és especial –i medieval, obsolet, fora d’òrbita...–, gairebé no apte per al vulgus, però els abusos sexuals a menors per part de membres l’Església existeixen. D’altres estats van sortint notícies de milers de casos que s’estan investigant. A Espanya no, i és que a Espanya tot és diferent. Ja fa més de dos-cents anys, mentre la revolució Francesa, i després la revolució industrial, s’estenia per tot Europa, a Espanya el rei “Deseado” re instaurava la Inquisició. La resta del segle XIX no va millorar res, i a mitjan segle XX, endevina...

El nacionalcatolicisme: l’Església i un genocida conformaren una variant de religió endèmica i res de nou, gairebé era la continuació del llegat de Constantí, i és que l’Església, ben especialment “aquesta” és el que queda del matrimoni de conveniència amb l’estat. Res no hauria estat el que ha estat sense aquest matrimoni, ni la història que ens ha dut fins aquí. I no tots els reis han estat tan “romàntics” com els reis Catòlics (que per començar eren cosins i es varen casar fent trampes amb les bul·les papals, però tampoc no és el tema). En resum, que de reis, o cabdills, des de sempre i fins 1975 hi ha hagut de tot: dèspotes, absolutistes, inútils, genocides, negreres... fins i tot algun demòcrata, justament els que varen durar ben poquet. De tot això l’Església se’n renta les mans, però hi era, i n’era part interessada i necessària per justificar l’injustificable dels horrors històrics.

Que n’hi ha per llogar cadiretes: cada període de la història té una marca patètica de l’Església: les croades, la matança si arribaven a Jerusalem, l’expulsió de moros, moriscos, jueus, les guerres de Carles V i quasi totes les altres de l’edat moderna, els papes del segle de ferro, l’espasa i la creu cap Amèrica, consentir l’esclavatge, la col·laboració en la guerra de Franco...

La “guerra santa”. Això com es menja? I si els eclesiàstics, fa mil anys o els que siguin, eren quasi els únics que tenien estudis... i “representants de Déu”, i ningú no veia que “guerra santa” seria un oxímoron? I encara que no s’hagués inventat aquesta parauleta (avui podeu llegir ‘animalada’), guerra... és matar. La inquisició cremava vent per les seves idees. I doncs on quedava el “no mataràs” que semblava el més important de les taules de Moisès. I encara varen exhumar “Santiago Matamoros”, patró d’Espanya per a més senyes. Els llibres d’història de no fa tants d’anys ho deien, que l’apòstol, o el seu espectre, apareixia enmig de les batalles per ajudar a matar moros. Hi ha catedrals que encara tenen estàtues d’això.

I sobretot, què tindrà a veure tot això amb el missatge que diuen donava Jesucrist, que per cert encara el pinten com una barreja de comunista platònic, hippie i Ghandi.

Ja m’ho deia mon pare: Doctors té l’Església i això no és compte de butzes.