cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
21°

Quaranta-cinc anys abans...

Fa quaranta-cinc anys, deim aquelles persones que ja en tenim molts a l'esquena, però esper que siguin moltes que em llegeixin que en tinguin menys, o almanco enguany els compleixin. Quaranta-cinc anys abans d’aquest, ens situem a 1977 del segle passat.

Ahir, dilluns 24 de gener es commemorà l’aniversari de la matança d’Atocha, nom que rep l’agressió múltiple, brutal, d’advocats i advocades que tenien el despatx a Madrid, al carrer de l’estació del sud. Un atac al procés de la transició que l’extrema dreta volia aturar al pitjor estil feixista, amb pistoles. Una resposta exemplar, de força, de ciutadania, de democràcia, per part dels seus companys i companyes del PCE que mostraren el seu dol pels carrers de Madrid.

Una altra data d’aquell any que es commemorarà, el 9 d’abril, la legalització del PCE, una fita que marcava si el president del govern Sr. Suárez convocaria unes eleccions democràtiques o un simulacre... Una prova del cotó que es deia abans. Pels hereus del franquisme i també per altres forces polítiques democràtiques, si seria condició inexcusable o no, si acceptarien deixar-los fora. El dissabte sant d’aquell any, el 9 d’abril, es va resoldre el dubte, es va legalitzar el partit que s’ho havia guanyat a pols, amb lluita clandestina, amb morts, amb presó, com avals democràtics fonamentals que altres no havien guanyat en els llargs anys de la dictadura franquista.

I també el 15 de juny, farà quaranta-cinc anys de les primeres eleccions democràtiques, fermades per una llei electoral que condicionà totalment els resultats, ho han analitzat exhaustivament historiadors diversos, de tendències diferents. Per aquí fermaren i ben fermat, els franquistes que lideraven la «nomenada» transició, i, que les esquerres hagueren d’acceptar sí o sí, el futur del bipartidisme.

Tres dates que segurament ompliran pàgines de diaris, articles d’opinió, reflexions diverses sobre què varen significar aquells fets i quines conseqüències tingueren.

Va bé tenir present aquells esdeveniments per allò que tantes vegades repetim, un poble ha de conèixer la seva història per no repetir-la. Que no es repeteix mai, si no és com a caricatura, també és cert.

Tres dates que ens situen fa quaranta-cinc anys, en un moment històric que marcà els esdeveniments posteriors, la correlació de forces que va impedir un govern provisional format sense franquistes, com va passar a Portugal uns anys abans, i per envestir una Constitució democràtica redactada amb pressions dels «poders fàctics» això és l’exèrcit, el món judicial, les grans empreses multinacionals, i l’ajut econòmic que havien donat a UCD perquè dirigís la transició. Una carta magna que havia de blindar la «sacrosanta» unitat de l’Estat, com s’ha demostrat recentment.

Ara, aquí, vivim moments molt diferents, des de tots els punts de vista. De les forces polítiques a tall d’exemple, el mapa electoral és molt diferent, les dretes han passat d’un partit hegemònic, el PP, a tres formacions que es disputen el discurs més radical, més mentider, fidels alumnes dels ideòlegs nord-americans de Trump.

Les esquerres igualment molt diferents dels anys de la transició. Un PSOE que aconseguiria 202 escons l’any 1982, amb majories absolutes no només a Madrid, també a moltes comunitats autònomes, durant anys, a un partit que necessita governar en coalició amb altres forces d’esquerres, al govern central i molts d’altres arreu de la pell de brau. Un Partit Comunista ara dins Unidas Podemos, dins Izquierda Unida, i curosament, amb ministres quan no ho havien aconseguit en tota la història de la transició.

No em dóna per fer un repàs de totes les diferències en altres aspectes, com és la vitalitat de la ciutadania a través dels moviments socials, ecologistes, feministes, del món sindical... El «mapa» ha canviat substancialment, així i tot hi ha una revitalització de les lluites ciutadanes, començant per la força del feminisme, passant per la resposta organitzada al desmantellament de les poques indústries que queden, a través dels sindicats, i acabant amb la consciència ecologista de tants joves, de la crisi del clima que vivim.

El segle vint-i-u ens ha duit els avantatges de la globalització, els canvis per millorar la vida quotidiana, però igualment hem descobert els desavantatges amb la crisi de la pandèmia sanitària, que ha vingut acompanyada de manca de subministraments, major precarietat, i no diguem l'accelerament de la crisi climàtica que grans desastres ambientals vivim arreu del planeta.

Quaranta-cinc anys després, per qui com jo visquérem aquell 1977 amb grans esperances i il·lusions, siguem conscients que és més necessària que mai la lluita per transformar aquest sistema, i totes aquelles que no ho visqueren aquell any, els recoman que fonamentin, amb el coneixement de la història, amb l’anàlisi de la realitat que vivim, la continuïtat d’aquesta lluita per fer un món més igualitari, més just, més solidari, més respectuós amb el medi, que permeti una vida digna i feliç.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.