algo de nubes
  • Màx: 20.17°
  • Mín: 13.1°
20°

Elogi dels que revifau Sant Sebastià

M’enyor de Palma i sempre camino mirant pel retrovisor. Així que malgrat els 288 quilòmetres que m’hi separen ara, el meu cos també s’inquieta en vigília de Sant Sebastià. Quan vaig arribar, l’any 2008, la tradició era el rom cremat i xeremiers a la bodega vora Cort. Les casetes dels partits polítics a Santa Eulàlia. Concerts. La discussió eterna per veure on torram...

La sorpresa (o no) és que la festa no només no ha afluixat amb el pas dels anys, sinó que ha incorporat noves tradicions i ha guanyat implicació sentimental de noves capes de palmesans. El naixement d’Orgull Llonguet és, de fet, un cas paradigmàtic del manteniment de la cultura popular i la revifada per part dels joves.

Han posat en valor els llonguets (i la memòria gastronòmica) i l’orgull de ser de Ciutat. Han generat nou bestiar de foc com el Drac de na Coca. Han popularitzat d'expressions com "I què en som jo, de la mort d'en Berga?" (de la mà de Gaspar Valero i les històries de Canamunt). El passacarrers, amb el capgròs d'en Miquel de Sa Pelleteria (que per cert, me tractava fatal, probablement perquè jo feia servir català estàndard; però m'encantava anar-hi, quan vivia a la plaça de Sant Geroni i érem veïnats). I com no, tot el redisseny de l'imaginari col·lectiu de la mà de Melicotó.

Diria que un pocs anys abans havia sorgit la Confraria de Sant Sebastià. I si els llonguets duien mocador groc, la confraria en portava de verds. Es van inventar el sus de migdia a Can Vinagre (amb un ‘txupinasso’ que, probablement, beu dels Sant Fermins del Bar Espanya). El dinar al Celler de plaça patins... I més recentment, el seu propi passacarrers.

Les anomenades neofestes a Mallorca actualitzen la cultura popular i la fan atractiva pel jovent. I la vehiculen en català. Parlem del veterà El Cosso, de Felanitx; El Much, de Sineu; la guerra d'aigua entre Canamunt i Canavall… Tal com explica Marcel Pich al seu estudi 'Les neofestes a Mallorca. Gimcanes, senyeres, déus pagans i mobylettes' (Ed. Lleonard Muntaner, 2019), “totes fan una apel·lació a la idea de tradició: per criticar-la, reivindicar-la o modificar-la”. O sigui, també s'inventen noves tradicions. Perquè no ho oblidem: Una tradició s'ha creat en algun moment donat. I paradoxalment, així es manté la idiosincràsia pròpia.

Crec que és el camí. I ho pens sovint, quan veig la manca de neo-tradicions pròpies a les ciutats on visc (Terrassa), faig feina (Sabadell) i zona d'influència en la que me moc (Vallès i Barcelonés). Hem fet tímids assajos, com la invenció del ‘txupinasso’ i pregó del meu carrer (coincidint amb la Festa Major terrassenca), tot engalanant els balcons cada any d'un color diferent. O sigui: còpia de les festes de sa Gerreria i Sant Rescat. Sé que no és gran cosa, però mobilitzàvem una cinquantena de veïns en una xarxa informal que feia barri i vincles d’amistat.

I és que necessitem imaginari col·lectiu propi, autocentrat. Amb creativitat i audàcia. Generant el nostre propi llenguatge i de viure la nostra pròpia agenda. I que ajudi a fixar usos lingüístics i cultura nostrada, en un món cada pic més homogeni.

Estimades, estimats. Sou el meu camí. Bona revetlla! Visca Palma!

Ander Zurimendi, periodista

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.