algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
18°

Creure i crear

Em semblava un veritable miracle que jo sapigues posar per escrit allò que imaginava i pensava. Traslladar els meus pensaments al paper era el prodigi més gran que em pogués passar. Ara penso això i ho poso per escrit, per tal que algú altre ho pugui llegir i ho pugui saber. Això imagino i ho puc escriure, ho puc comunicar. Puc compartir les meves idees amb altres persones. Puc fer públiques les meves reflexiones, les meves curolles, les meves construccions mentals. No només ho puc fer públic oralment, sinó per escrit, un escrit que no se l’emporta el vent així com així, com les paraules, sinó que resta de manera permanent a les xarxes, en un diari, en un llibre, en un document. Perquè després hi hagi gent que no creu en els miracles.

Un altre miracle que no tenia explicació era el fet de que jo fos capaç de crear. No només podia escriure el que em passava o el que pensava, sinó que jo estava capacitat, pel que vaig veure, per crear objectes i personatges del no res. Era una veritat inqüestionable. Ho estava experimentant. Jo creava i ho creia. Ho veia. Ho tocava amb les mans. Podia crear un home, una dona, un arbre, un escarabat, el que fos. Un home, una dona, un arbre i un escarabat inexistents. Un home i una dona diferents de tots els homes i de totes les dones que existien. Un arbre de més alçada que qualsevol arbre real. Un escarabat més elegant, d’or o de marfil. A més, els podia descriure, posar-los damunt un paper, donar-los vida, consciencia i vida. Mitjançant la creació literària jo podia crear vida! Perquè després vingui qualsevol idiota superficial i em digui que els miracles no existeixen. El rei dels escarabats envoltat de súbdits que li fan la pilota no és un autèntic miracle?

He llegit bastant sobre el món dels miracles. Per això hi crec. Però no puc dir de cap d’ells, això és així. L’hermenèutica dels prodigis i dels taumatúrgics no té fi. Un pot creure infinites versions sobre ells. O no creure’ls. Quina interpretació volia, o vol, que donem per bona el gran taumaturg universal, el que anomenem Déu, Absolut o Creador Suprem? Impossible d’esbrinar. El millor camí és el de la creativitat, el de la nostra creació personal. Crear per creure, més que creure per crear, però també. Quan repetidament dic que no m’aclareixo en tot el que dic i escric, en tot el que llegeixo i en tot el que percep amb els meus cinc sentits, és per aquest motiu. Només sé el que creo. No ho sé si no ho he creat jo. Saber és incompatible amb la naturalesa humana. Crear, sí.

Un dels gèneres literaris que més he cultivat, al marge de l’autoria teatral, és el d’escriptor d’aforismes. N’he publicat sis petits volums. L’any 2001 vaig guanyar el premi Ciutat de Viladrau de poesia aforística. Uns anys abans ja havia guanyat el Jacint Verdaguer, de Calldetenes, per un altre recull d’aforismes. Fa quaranta anys que escric aforismes a diferents quaderns i plaguetes, dels quals n’he seleccionat més de 40.000. No són verbes. Ara ho dic i ho faig públic per jo mateix creure-m’ho. Què significa, tot plegat? Que crec i he cregut amb els aforismes que jo mateix he creat. Però també he de dir que crec en nombrosos autors universals que n’han creat des de fa segles. El primer aforisme potser és el joànic: “El verb es va fer carn”. No ho sé. Podria ser el socràtic, més anterior encara, “Només sé que no sé res”, o l’oracular de Delfos, “Coneix-te a tu mateix”. Aforismes contundents i rodons.

Ja que hi soc, voldria dir una vegada més què entenc jo per aforisme. Té una relació entranyable, privada i pública, amb el creure i el crear. Els que creen aforismes ho fan perquè creuen en ells. El gènere aforístic és gairebé una religió. L’aforisme no és mai un convencionalisme, més és tot el contrari. L’aforisme és enigmàtic, com el missatge de Jesús. Sovint sembla que se’n riguin del seu lector, i encara més del seu intèrpret. La interpretació d’un aforisme potser fàcil o difícil segons l’exigència del seu glossador. Un aforisme et fuig de les mans, com un rupit acabat de néixer, que sembla que no sap volar i quan te n’adones ja l’has perdut de vista. Per això, als aforismes se’ls ha de creure o no. Els lectors compulsius d’aforismes, com jo mateix, es converteixen gairebé en addictes. Són creients irreductibles. Són veritables apassionats del seu contingut i del seu format. Els -ens- agrada més la seva manera d’actuar que la seva actuació. Son -som- els seus adeptes més fidels. Jo comparo l’interior de l’aforisme amb l’ètica, i la forma exterior en l’estètica. Sense l’una i l’altra no existirien. Encara que jo em sento més atret, sempre, per l’estètica, per l’estil, per la seva vestimenta. Sé que el seu interior, el seu centre, té més valor, però deixaria de tenir sentit si no reclamés l’atenció dels passavolants pel seu plomatge cridaner i el seu cromatisme únic.

Per fer-ho més senzill i entenedor, no només per qui estigui interessat en el seu sentit assenyat i judicial, sinó en la seva presència escènica, com és el meu cas, m’agrada pensar i dir que els aforismes no són res més que fragments literaris afortunats. És la literatura, la poesia, i no el pensament ni la filosofia el que els redimeix. A més, crec que neixen de la intuïció i de l’espontaneïtat. Així que cal deixar-nos de romanços i mostrar-nos personalment més físics i humils. No emboliquem la troca, que en la vida quotidiana prou que s’embolica tota sola.

Quan tenia onze anys vaig tenir un mestre de comptabilitat que, a més, m’ensenyava ortografia i mecanografia. Era un gran humanista, un home exemplar i un filantrop excel·lent. Aquest home tenia un amic que tenia un ca eriçoner, que caçava eriçons. A l’època dels eriçons s’anaven tots tres a caçar-ne. No sé si n’heu menjat mai de rostits: és la millor carn que existeix. Quan se’ls ha caçat amb l’ajuda del ca ensinistrat, se l’infla i se’l torra. Després li lleven les pues, se’l neteja de vísceres i budells i se serveix a taula amb endívia trempada i patató fregit. És un dels plats més exquisits que conec. Bé, per què ho dic? A “Teoria de l’aforisme”, d’Andrew Hui, es diu que l’aforisme, com l’eriçó, és un animal solitari. També hauria de dir que a la planxa és un menjar de primera. Jo l’he provat -l’aforisme i l’eriçó- i ho puc autentificar. No trobareu un gènere literari i gastronòmic millor que aquest, propi de la més excelsa creativitat divina i humana. Creieu-me. No us heu de sorprendre, idò, que jo m’hagi convertit en un apassionat escriptor d’eriçons: aforísticament eriçoner. Creient i creador.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.