La lectura ens lleva les teranyines interiors. Més que la lectura, és la literatura qui ens les treu més arreu. Llegir ens eleva, escriure ens sublima. Encara que per sublimar-nos, abans ens haurem hagut d’elevar. La lectura ens ensenya a escriure. Adam i Eva no escrigueren res mai, perquè mai havien llegit. Qui degué ser el primer humà que va llegir? Qui havia escrit allò que primer es va llegir? Ens cal fer moltes lectures per respondre aquestes preguntes. Després ens caldrà escriure les respostes. La història del món és un misteri, però encara és un misteri més gran la història de cada un de nosaltres. Com hem arribat fins aquí? Com ha estat possible sense l’ajuda de ningú, més que de nosaltres mateixos? La teoria de l’evolució de Darwin és poc creïble. I la llegenda de la creació requereix un acte de fe extraordinari. Per tot plegat, cal llegir, cal pensar, cal escriure, cal viure. Sobretot, cal viure.

Cal viure, llegir i escriure per treure’ns, de sobre i de sota, totes les teranyines que portem aferrades a l’exterior i a l’interior del nostre cos i del nostre esperit. La lectura ens lleva la por, la inseguretat, l’angoixa, el mareig i l’opressió. La literatura és més profunda, perquè va lligada a l’acte creatiu, però la lectura, a mesura que l’anem practicant, també porta a la creativitat. És per això que per escriure s’ha d’haver llegit. Com més millor. La literatura, quan la llegim, i sobretot quan l’escrivim, desperta la veu potent que portem dins les nostres entranyes. De la lectura literària sorgeix la inspiració, aquella inspiració de la qual parlava Picasso, que si ens agafa treballant és quan fructifica més i millor. Per estar inspirat hem d’estar nets de pols, de boires i de teranyines.

Ara és un temps difícil per a l’escriptura. Per a la inspiració. Vivim temps pandèmics en tots els sentits. La pandèmia vírica ha afectat també l’intel·lecte, l’esperit i la creativitat. Potser és per aquest motiu que intentem llegir més, per fer neteja i poder ser com érem abans o millor encara. Molts ho estan aconseguint. D’aquesta pandèmia en sortiran obres de molta excel·lència, com va sortir-ne “La pesta”, d’Albert Camus, en el seu moment. La creativitat requereix oposició. Com el joc. No em refereixo al joc competitiu, però també. Es pot ser competitiu i creatiu. Però la lectura i l’escriptura no pretenen derrotar ningú: aquesta és la seva grandesa. La grandesa específica del lector, i també la de l’escriptor, és a dir del literat en general, del creatiu, és que no considera guanyar cap cursa ni assolir cap trofeu, sinó que consisteix en l’exercici mateix de llegir i escriure. De crear. De netejar. De llevar-se les teranyines que la vida ha anat dipositant en el nostre interior.

Resulta ben evident que per crear no pot haver-hi teranyines. És quan estem lliures de qualsevol limitació que tenim totes les capacitats de creació. Aquesta llibertat ens connecta amb el veritable joc, perquè partim de zero, d’una zona gairebé immaculada, la qual ens permet un impuls lúdic obert i grans possibilitats d’expansió interior.

Com ens recordava Alfonso López Quintás, aquesta possibilitat de donar lliure expansió a la capacitat creadora fa viable el desplegament de la personalitat humana, posa a l’home en vies de plenitud i desperta, en conseqüència, en el seu esperit, un sentiment peculiar de goig, un sentiment joiós de planificació. Potser és una mica reiteratiu, però és difícil dir-ho millor. El que sí queda clar en absolut és que la creació i el joc, quan els invertim en les realitats que ens envolten, al unir-los, promocionen la seva llibertat. La seva llibertat creativa i lúdica i la seva capacitat de diàleg eficaç. Diàleg és el terme preferit de López Quintás. Aquesta experiència creadora, sorgida de la lectura i de l’escriptura, i ho dic per experiència personal, ens apel·la i ens porta al millor de nosaltres mateixos.

Tots volem ser el millor jo possible. Si tothom no és el millor que és capaç de ser, és perquè no s’ha interpel·lat prou, no ha jugat prou, no ha creat prou. No ha llegit ni ha escrit prou. Aquí llegir i escriure és un símbol que es pot transportar en un trop. És el canvi de significat propi d’un mot per un altre. L’amic Jaume Medina, un dels grans filòlegs catalans contemporanis, ens ho explica amb exemples molt entenedors en el seu magnífic llibre “L’art de la paraula”, un tractat de retòrica i poètica que ens obre els ulls als endormiscats com jo. Per posar un exemple que sempre m’ha acompanyat: des que escric, en tot moment, m’han encasellat en un estil irònic. Però la veritat, és que des que vaig començar a parlar ho he fet, pel que sembla, sempre en forma irònica. Soc irònic per naturalesa, però jo no ho sabia. És com si algú té un defecte de visió i creu que tothom el té. Ser irònic, tant parlant com escrivint, era natural en mi. Jo deia i escrivia expressant en el meu interior una cosa bastant diferent del significat de les paraules. Em creia que tothom ho feia així, igual que jo. Pensava que en tot moment la gent interpretava el que li deien i no les paraules precises, exactes. Jo deia blanc quan volia donar a entendre negre. Em semblava que era natural en tothom fer-ho així. De la mateixa manera, quan algú em deia “molt”, jo interpretava “poc”. Aquesta era la meva forma d’anar pel món. Fins que l’amic Medina, amb la seva erudició gramatical, em va espolsar les teranyines. Així com em va passar amb la ironia, em va passar igual amb la sinècdoque, amb la metonímia, amb l’al·legoria i, fins i tot, amb la metàfora. No tant amb al metàfora, perquè vaig tenir un amic de sobretaula que sempre contava el mateix acudit: “Una al·lota va denunciar un home negre per haver-la assetjada dins un ascensor. El jutge li pregunta què va passar, i la denunciant conta que quan era ja dins l’ascensor va pujar un negre que es va baixar els pantalons i es va treure un enorme penis molt dret i vermell. El jutge l’adverteix la dona que pot fer ús d’alguna metàfora en la seva descripció, i no ser tan directe. ‘Bé, idò, diu ella, es va treure una metàfora com d’aquí fins allà’”.

Tothom vol ser qui és, perquè allò que és, és la millor cosa que pot ser. Triar ser qui som és la millor tria que podem fer. Tenim totes les de guanyar treballant amb aquest objectiu. Jo vull ser jo. Tu vols ser tu. Ell vol ser ell. En singular. En plural ja no n’estic tan segur. No veig del tot clar que nosaltres vulguem ser nosaltres ni que vosaltres vulgueu ser vosaltres. Un pot ser ell mateix si va tot sol, però si va en grup ja és més difícil, per no dir improbable. Fins i tot és possible que sigui impossible. Per ser un mateix s’ha de començar per desenterenyinar-se. Cal ficar-se dins una banyera amb lletres i paraules, d’aigua ben calenta, i ensabonar-se des de les ungles dels peus fins a les puntes dels cabells. No hi ha millor desinfectant que el de les lletres i el de les paraules. Elles ens ajuden a calibrar el nostre cos i la nostra ment. Les paraules escrites són les millors eines per pensar i reflexionar, per entendre qui som i què fem en aquesta vida tan problemàtica i misteriosa. Per descobrir els nostres immensos i superiors valors personals. Per desinfectar-nos i desenterinyar-nos, i començar de nou.