Avui està ben clar. Des del lloc en què estic situat no veig cap nigul.Segurament farà un bon dia allà on per saludar diuen bon dia. Sí. És bon dia tot el dia. El bones tardes ha estat imposat per la llengua dominant, igual que el bona tarda, que no ens ha arribat aquí. Idò avui sembla que farà bon dia tot el dia. Ja era hora de superar els dies tapadots i tristos. El covid es va instal·lant com si fos un grip fort, fluix i algunes vegades, mortal. Es veu que ens haurem d’acostumar a conviure-hi. Mala cosa. No fa cap gràcia. Els mal acarats i els mals sofrits continuaran existint i segurament empitjoraran. Les pàgines de successos continuaran omplint-se. Això és, la vida continua.

Els polítics governants i alguns sindicalistes amb molts d’afiliats no saben comptar o han cregut que nosaltres, la resta de contribuents no sabem comptar. Resulta que si la vida, el cost de la vida, la inflació, puja cada mes i quan arriba el final d’any ha pujat quasi un 6%, doncs a l’hora de fer comptes per equilibrar els sous i les jubilacions, treuen la mitjana, que només arriba al 2,5%. Per tant, decideixen que per equilibrar la pujada del cost de la vida, les pensions pujaran aquesta mitjana, el 2,5%. Que això ho pensi qui ha de pagar, es pot deixar passar, però que hi hagi sindicalistes que ho acceptin és incomprensible. Què li passarà a qualsevol pensionista a l’hora de poder sobreviure? Que haurà de gastar un 6% més per continuar amb el mateix estatus de vida. I què passa? Que només li hauran augmentat els ingressos un 2,5%. Automàticament tendrà idò un dèficit d’un 3,5%. O s’haurà convertit en un 3,5% més pobre. Això gràcies a polítics i sindicalistes. Mala peça al teler tenim. Només ens queda intentar canviar aquests polítics i aquests sindicalistes que ens empobreixen. I així la vida també continuarà per a ells, però d’una altra manera, és a dir, que també els afecti la mesura, que es veu que ara no els deu afectar gaire.

Com sempre, hem de parlar de maledicència, de mal parlar, d’insultar-se els uns als altres, de parlar malament dels contraris, és a dir, hem de parlar dels parlars de polítics. Són tan mal parlats que, a vegades, són traïts per la pròpia consciència. Això ho saben fer molt bé els peperos, i al seu capdavant el tal Casado del PP, que no ha estat capaç d’alabar ni una sola cosa del que han fet els governants del PSOE i adlàters terroristes i independentistes. Aquesta vegada ha passat al criticat pels seus al Sr. Casado, qui ha estat a punt de ser traït pel seu propi pensament. Ha estat aquesta setmana passada, la del principi de desembre, que quan ha volgut fer la seva crítica i mèrits davant els seus, de parlar malamen dels contraris ha afirmat que Espanya no va bé, no va bé, i que només tornarà a anar bé quan governi una altra vegada el Partit popular i torni a “rob...“ i aquí quasi se li ha escapat certerament la paraula “robar”, que seria quan hauria dit la veritat, i ha rectificat dient, quan torni a resoldre la crisis i la fallida que el president Sánchez ha produït a l’economia espanyola, ho resoldran com sempre, ha dit. Pobre casado ha estat venut i traÏt pel propi subconscient. Costa amagar les veritats.

I ara parlarem de mentides. Una de les mentides més repetides del PP, que ja es varen cansar de repetir quan Podemos es trobava comandat per Iglesias és que era un partit subvencionat per règims comunistes no democràtics. I es parlava de Veneçuela i de Chaves, d’enemics d’Espanya, per tant, era un partit contra els espanyols i aquests no el podien votar. Això ha continuat i s’hi han afegit estats com Bolívia, Cuba o Ecuador. Això és una gran mentida perquè han intentat demostrar-ho als tribunals i no han aconseguit ni una sola prova que pogués significar que deien la veritat. L’única prova que presentaven era que ho deien els papers que s’havien anat publicant. Clar, això ho feien persones que tenien la mateixa ideologia que els del PP o Vox i volien atacar de totes totes el partit comunista espanyol, Unidas Podemos.

Més mentides dels polítics, en aquest cas torna a esser del PP, que per a mi, és el partit que més mal ens ha fet. Diuen que mai el Govern havia indultat en contra del tribunal que havia dictat la sentència. Això es va dir després de l’emprenyadura que varen agafar perquè el Govern va indultar els dirigents del procés català, que havien estat condemnats per la declaració d’independència de 2017. Deien que els havien aplicat una mesura de gràcia en contra de l’opinió del Tribunal Suprem. Això és una gran mentida, perquè en la darrera dècada, més de 150 dels quasi 1.300 indults aprovats pel Govern, s’havian atorgat en contra del tribunal sentenciador. Això es pot comprovar als arxius disponibles del Ministeri de Justícia dels darrers 10 anys.