algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín:

Cada dia és festa

Si pots llegir, cada dia és festa. Si pots escriure, és festa major. Un vell amic meu, quan era més jove, sempre em deia que si cada dia jugués el Barça i ell el pogués veure, cada dia seria festa major per a ell. “Ja em diràs si jo hi pogués jugar!”, reblava. Ho recordo bé. Fórem companys de feina quan treballàvem junts a la Sala de Direcció de l’Administració Principal de Correus de Ciutat. La Sala de Direcció no era la sala de directius de l’entitat, sinó un espai enorme amb grans taules de fusta, planes, fins a l’altura del nostre llombrígol, i una gran quantitat de casellers on dipositàvem les cartes i les targetes postals segons la seva adreça de destinació. S’hauria d’haver dit Sala d’Adreces. Però es deia Sala de Direcció, i així confoníem els profans.

La nostra tasca consistia en llegir, de peu dret, vuit hores al dia. Llegir les poblacions de destí dels sobres i de les targetes, i dipositar-les en el seu corresponent caseller. Ens sabíem de memòria totes les ciutats d’Espanya, i gairebé tots els noms dels pobles de la península i de les illes adjacents. També coneixíem si corresponien a estafetes postals o a simples carteries. Era un treball força avorrit. Ens entreteníem parlant de les últimes novel·les que havíem llegit i dels partits de futbol que farien per la tele el diumenge vinent i entre setmana. El meu company era feliç quan havia de jugar el Barça. Jo, com amic, l’acompanyava de bona gana en la seva felicitat. Es preguntava si Sadurní seria el porter titular. Si Marcial s’hauria recuperat de la seva lesió? Si l’àrbitre seria el senyor Fulano o el senyor Mengano, si plouria a l’hora de jugar el partit. Es feia tot tipus de preguntes, i això li proporcionava una intensa i agradable benaurança, per neguitosa que fos.

Aquesta espera resultava molt més emocionant que el partit que es jugaria unes poques hores o uns pocs dies després. L’autèntica experiència festiva era aquesta: l’espera. L’espera esperançada. A mi sempre m’ha passat el mateix amb els llibres. Quines sensacions em proporcionarà la lectura de la novel·la que estic a punt de començar-ne la lectura? Quines sorpreses m’oferirà? Quines reflexions filosòfiques me mostrarà? Quines accions psicològiques contemplaré? Quins nous coneixements obtindré? Quin plaer experimentaré? Quina festassa que m’espera! Quin gustasso que passaré! Quina estona de vida més feliç que viuré!

Els llibres són una successió de viatges. El lector és un explorador de mons desconeguts, de boscos humits, d’espais que ningú ha visitat mai, d’intrigues humanes que no se sap mai com acabaran. Són viatges que no sabem on ens portaran, si al sud o al nord, com la gent que va al Camp Nou i desconeix el resultat final. Guanyarem o perdrem? No se sap. Però dins un llibre, caminant tot dret o en ziga-zaga, el lector sempre acaba guanyant. Vagi on vagi i arribi on arribi, sempre té el premi del viatge. El guany sempre està en el mateix recorregut, en la mateixa lectura. La festa és el trajecte, i aquest és l’únic objectiu.

Els millors viatges que he fet a través de la vida real i a través de la ficció, mitjançant la lectura de mil llibres, és que fan conèixer l’interior de la meva ànima. De l’ànima en general. És un viatge interminable, i és aquest viatge el que et fa gaudir no només de la lectura que estàs fent sinó de la vida en tota la seva riquesa i en tota la seva complexitat. El viatge a les teves entranyes profundes és el gran viatge de les nostres vides. Mai no l’acabarem. No l’acabarem mai. Ni el dia de la nostra mort no donarem per acabat aquest viatge meravellós, infinit i màgic. És per això que no crec en la mort. No podem acabar la nostra vida sense conèixer-nos del tot a nosaltres mateixos. Sense acabar el nostre viatge sense fi.

De res serviria viure cinquanta o cent anys sense haver resolt el problema del nostre què. De la nostra existència. ¿Ens atropellarà un camió, un tren, naufragarem amb un vaixell, tindrem un accident d’aviació, ens rosegarà un càncer, un virus o un ictus cerebral, un col·lapse, un infart cardíac o ens picarà un insecte tropical? Serà aquest el nostre final? Tot serà així i ens quedarem totalment a les fosques? A les fosques físiques i a les fosques espirituals? De cap manera! No m’ho crec! No és possible. Nosaltres som lectors. Som aventurers que no abandonarem la nostra perquisició, la nostra meta, fins que l’hàgim aconseguida. No abandonarem mai. Potser quan ja no tinguem els nostres ulls humans trobarem el llibre que donarà resposta a totes les nostres preguntes. Tindrem uns altres ulls, més potents, més lluminosos, més introspectius, els quals ens resoldran tots els nostres dubtes i tots els nostres desassossecs. Fernando Pessoa farà saltirons de goig quan comprovi que s’han diluït tots els seus desficis i es vegi transformat en un savi absolut de si mateix. I nosaltres amb ell. Aleshores descobrirem el que no ens han pogut dir les nostres lectures ni tots els llibres del món.

Serem totpoderosos de nosaltres mateixos i de tot el que ens envolta. Ningú podrà contradir-me, ningú no podrà adoctrinar-me. Cap home, ni cap dona, ni cap llibre! Només jo sabré tot el que em caldrà saber. Des d’ara mateix, doncs, qui ha d’aprovar la meva conducta? Qui ha de valorar, en última instància, el que jo faig i he fet? Qui m’ha de posar la nota final llevat de mi mateix? Ningú no pot suplantar-me en aquesta delicada tasca. Jo, i només jo, he nascut per ser el meu jutge i part. M’enric del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Qui m’ha de dir que Lao Tsé i Confuci junts tenien unes idees més originals que les de Francesc Pujols? Jo decideixo sempre per mi. I així ha de ser. Tanmateix puc valorar més el pensament de Wittgestein que el de Shopenhauer: però seré sempre jo mateix qui ho decideixi. La festa la decideixo jo. Els dies de festa són els que jo poso en vermell al calendari, no els que posa el dissenyador oficial ni qui imprimeix els fulls.

Amb tot el que dic i he dit no intento fer-me el fatxenda ni el set-ciències, perquè fa temps que sé que no saber res és el millor que puc saber. M’encanta, doncs, no saber res. Aquesta és la meva festa major, la de no saber res. Però sé que si ho sé és gràcies a tenir una biblioteca personal on s’hi apleguen més de deu mil llibres i que entre ells no s’acaba mai l’agitació i el festeig. De tots ells n’està ple el meu cap: els escolto a tots. La berbena i la revetla no tenen acaball. La saviesa, com la immortalitat, serà democràtica o no serà. No serem. No existirem. Jo no faig res més que votar.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per idò sí, fa devers d'un mes

No sol haver-hi comentaris als seus escrits perquè són una successió de pensaments molt profunds que la majorica dels lectors d'aquest diari tenim molt difícil de copsar. Jo som un d'aquests, però m'agrada llegir els seus articles. Enhorabona i que en pugui escriure durant molts d'anys.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente