muy nuboso
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
10°

Sense sentit

M’encanta que el llibres s’assemblin a la vida, que no té sentit. Per exemple, “Alícia en el País de les Meravelles”, quin sentit té? Té el mateix sentit que té la vida: no en té. Aquest és el seu sentit. Per això el llibre de Lewis Carroll és un dels més populars del món, perquè reflexa la manca de sentit de tot plegat. És clar que ho fa amb un sentit de l’humor extraordinari, i és això el que el fa venerable i estimat. Potser a la vida li passi el mateix, que l’estimem sense saber per què, perquè ens desconcerta, perquè no sabem de què va, perquè té un estrany sentit de l’existència i de l’humor.

És en aquest sense sentit que ens ajuden els llibres. És aquest sense sentit que ens acompanya la lectura. Els grans llibres i la vida humana ens atrauen tant i tant perquè no tenen sentit. Que la vida no tingui sentit és el sentit de la vida. A la literatura li passa el mateix. Encara que, ben mirat, sembli que tingui més sentit la literatura que la mateixa vida. Però és que la literatura forma part de la vida. Sense vida orgànica i espiritual, sense cos i ànima, no hi hauria literatura. Perquè la vida és la mare de la literatura, i no al revés. Per molt que ens pugui semblar el contrari. Siguem, per un moment, realistes.

Avui, com gairebé sempre, escric a raig. Sense massa entrebanc mentals. Ho he fet tota la vida. Soc molt espontani, molt automàtic, molt intuïtiu. Aquesta manera de ser i de fer em proporciona una llibertat poc menys que il·limitada. El millor de tot és que no ho faig de manera intencionada, és com soc. No em poso pedres al fetge a l’hora d’escriure. No cal suar ni esbufegar ni posar-me el cor a cent per hora. Tot és molt natural. No és tampoc que m’agradi o no m’agradi fer-ho així: és una cosa de naixement, genètica. Encara que sí és cert que ho he anat cultivant al llarg dels temps, però és perquè venia d’abans, de les arrels. Vull dir que no vaig ser jo mateix qui m’ho proposés. Jo, abans, abans d’abans, no em proposava res, com tothom. No som com volem. Som com som. Ningú s’ha fet a ell mateix. Ningú diu jo seré així o aixà, tots som així o aixà sense la nostra intervenció directe. La gràcia està en esbrinar com som, com és el nostre així o el nostre aixà. Nosaltres no som obra nostra. Deu ser per això que les coses que ens passen són tan contingents, tan atzaroses, perquè no tenim domini sobre la nostra identitat essencial. Si jo hagués nascut a Mallorca no seria mallorquí. Així de senzill. Però jo no vaig néixer a Mallorca perquè volgués néixer a Mallorca. Va ser una cosa casual. Aleatòria.

Fa poc vaig anar a dinar a un restaurant que no coneixia. Molts dels plats es deien casuals. Em vaig estranyar. Casual de verdures. Casual de carn. Casual de peix. Etcètera. Vaig preguntar què era un “casual”. Em digueren que era això, un casual. Els plats s’elaboraven per casualitat. No ho vaig acabar d’entendre, però el casual de verdures que vaig demanar va ser exquisit. Vet aquí el sentit de tot plegat. Tot és casual, i les persones estem incapacitades per entendre els orígens de la casualitat. Però si volem continuar en aquest món, ho hem d’acceptar, i, si podem, acceptar-ho de bona gana. Aquest és tot el secret.

Aquest és el secret de la felicitat. Que no res, en aquest món, no tingui sentit, ja veurem a l’altra com serà, és que són tan alegres, tan divertits, tan càndids, tan ingenus, tan preciosos i tan lliures els llibres sense sentit com “Alícia en el País de les Meravelles”, de Lewis Carroll. Les coses, els fets, els somnis i la pròpia vida tenen el sentit que nosaltres els donem. Així ho diria Humpty Dumpty, l’ou assegut damunt la paret que no sap si caurà d’un costat o de l’altre i que porta una corbata de no aniversari. Què té més caure a un lloc o en un altre? Caigui on caigui, caurà a terra. Ja ho he dit: jo vaig caure a Mallorca, i ho he d’acceptar. Tota la meva vida, passi el que passi, ja seré mallorquí. Seré mallorquí pels segles dels segles. Això té sentit? De cap manera. Si hagués nascut al Congo seria congolès. Per tota la vida! Quina gràcia!

Fa ja més de deu anys que Llorenç Gomis, un bon amic i excel·lent persona, va morir (Si no hagués estat una excel·lent persona, no hauria estat amic meu). Va deixar escrits uns quants poemes extraordinaris, en català i en castellà. Tots ells excepcionals. En un llibre titulat “El caballo”, que va guanyar el premi Adonais 1951, n’hi ha un, de poema, que comença així: “Yo soy negro. Qué risa”, i més endavant continúa: “Yo soy negro. Mi mujer se llama Rosa. Qué risa”. Quin sentit té aquest poema? A mi m’encanta. Acaba dient: “Lo mejor es ser negro y estar en la cárcel del pueblo. Qué risa”. Això és poesia! Això és literatura! Això és vida!

El sentit de la lectura, i el de la vida, té forma de llibre: unes pàgines el comencen i unes altres l’acaben. Mentrestant es consuma un miracle: el de la nostra transformació. No som els mateixos quan comencem a llegir que quan acabem de llegir. Ens hem transformat. Amb la vida passa el mateix. No som els mateixos quan naixem que quan morim: ens hem transformat. Aquest és, potser, el sentit de la vida: ens transforma. Se’ns regala la vida per transformar-nos. Viktor Frankl, en el seu llibre “El hombre en busca de sentido”, ens ho diu sense, potser, adonar-se’n de que ens ho està contant. Viktor Frankl, psiquiatre, solia preguntar als seus pacients: “¿Per què no se suïcida vostè?” Davant aquesta pregunta, el pacient s’impacientava, i acabava confessant el sentit de la seva vida. Tots el trobaven. Amb aquest breu interrogatori, molts canviaven la seva actitud davant la vida. Es transformaven. Deia que el patiment humà és absolutament relatiu, i que una cosa insignificant pot originar la nostra alegria més gran. La condició humana, vista amb ulls humans, és una bogeria, la qual cosa demostra que tant Llorenç Gomis com Lewis Carroll com Viktor Frankl tenien raó.

En un dels seus manuscrits, Lewis Carroll recorda que l’ésser humà té la potestat de preferir el bé sobre el mal. Pensa que la felicitat és el principal element que dona sentit a la vida. Es pot aconseguir la felicitat? Naturalment que sí, perquè fer el bé és la font de felicitat més gran que hi ha dins l’home. I l’aixeta d’aquesta font la té el mateix home. Pot fer-la servir o no. La felicitat depèn d’ell. El sentit de la vida és ell mateix.

No tenim motius per fer bots d’alegria?

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.