Finalment, hem assistit al desvetllament d'un dels equívocs més destacables que s'han vist als nostres països durant aquests darrers anys. A la fi s'ha posat de manifest, al Principat de Catalunya, que el sistema educatiu no funciona, realment, en català. En bilingüe català-espanyol, als llocs on la cosa va millor. Una mica decantada cap a l'espanyol, amb les dades oficials a la mà, ara que s'han fet enquestes i es tenen dades reals sobre la situació.

A Catalunya s'ha parlat durant dècades, impròpiament, de l'existència d'un sistema d'immersió lingüística a l'escola. Impròpiament, també, perquè la immersió lingüística, tal i com s'entén arreu del món, després que el terme fos inventat al Canadà, consisteix a fer les classes íntegrament en una llengua determinada, fora del territori d'aquesta llengua. Es parla d'immersió, per exemple, en el cas d'escoles canadenques situades a llocs de parla anglesa que fan totes les classes en francès. Podríem parlar d'immersió en l'hipotètic cas d'un institut de Càceres, per exemple, que fes totes les classes en català. Però no li podem dir immersió si això ocorre en un institut d'Eivissa. De la mateixa manera que ningú diu que a Toledo se segueixi un sistema d'immersió lingüística en castellà.

Deixant de banda l'ús inapropiat dels termes, al lloc del nostre territori lingüistic on la presència del català a l'Educació és més destacada, no s'arriba ni a la meitat de les classes en català. Seria molt interessant tenir dades sobre les Illes Balears. No sobre allò que diuen els centres que fan, sobre el paper que es presenta a inspecció a principi de cada curs. Sobre el paper, a Catalunya es feia el cent per cent en català. I no s'arribava al cinquanta per cent. En anys anteriors, he pogut comprovar de manera bastant directa, a l'illa d'Eivissa, que centres que afirmen fer tres quartes parts de l'ensenyament en català no n'hi fan ni un vint per cent. I pens que és raríssim el centre educatiu que compleix el Decret de mínims, que estableix que, com a mínim, un cinquanta per cent de l'Educació s'ha de vehicular en català, a qualsevol centre educatiu de les Illes Balears.

La conseqüència del sistema aproximadament bilingüe del Principat és que devers un quaranta per cent dels jóvens que acaben la seua formació secundària no són capaços d'expressar-se fluidament en català. I, per tant, per pura comoditat interlingüística, no el parlen habitualment. I, com a conseqüència d'aquest fet, acaben realment no sabent-lo parlar. Alguns en diuen, d'això, analfabetisme de recaiguda. Diguem-ne desaparició de destreses per pura manca d'ús. Si amb un sistema bilingüe quasi la meitat no saben parlar català, què ocorre en un sistema que és molt lluny d'aquest bilingüisme? Què ocorre en un lloc on sistemàticament es vulnera la llei, si la qüestió legal es refereix a la llengua, sense que això tengui cap conseqüència per a qui la vulnera?

De la nostra experiència quotidiana en podem extreure fàcilment que passa alguna cosa de molt greu. Cada dia ens trobam persones, en el nostre entorn, que tenen vint-i-tants anys, o que són a la trentena, que viuen entre nosaltres, que han estudiat aquí, fins i tot que hi han nascut, que no saben mantenir una conversa mínima en llengua catalana. Cada dia ens trobam persones que deuen haver estudiat català durant dotze, catorze, quinze anys, sobre el paper, i que no saben expressar-s'hi mínimament. Què ha ocorregut, perquè una anomalia d'aquestes dimensions sigui possible?

Si ho analitzam, entrarem a veure clarament per què fa falta un pacte per la llengua, per tal de redreçar la situació. Ha ocorregut, en primer lloc, que aquests que teòricament han estudiat en català durant anys realment ho han fet en castellà, amb alguna pinzellada més o manco folklòrica de català. Ha ocorregut que l'esmentat jove s'ha expressat en castellà tranquil·lament, sense que ningú el corregís, fins i tot a les classes suposadament impartides en català. Ha passat que a l'hora de consumir viodejocs, televisió, etcètera, el jove de qui parlam -més o manco estàndard- ho ha fet íntegrament en castellà, sense que pensàs en cap moment que el català també era cosa seua. O que també és la seua llengua. Ha passat que a la botiga, al camp de futbol, al cinema o a la barberia tothom li ha parlat en la llengua d'ell, sense que mai hagi hagut de canviar-la. Idò! Com podria saber català, encara que n'hagi estudiat durant una dècada i mitja?

Urgeix, a les Illes Balears, un pacte per la llengua, entre totes les forces polítiques democràtiques (es pot ser demòcrata i no voler la plena normalització del català, entre nosaltres?), per assegurar que, tal i com marca l'actual legislació vigent (sempre oblidada), els estudiants, en acabar la seua formació obligatòria, s'expressin amb tota normalitat, tant oralment com per escrit, en les dues llengües oficials de les Illes Balears. I ja és gros que s'hagi de demanar un pacte perquè es compleixi allò que diu l'Estatut d'Autonomia!