Primer ens varen robar el domini públic de la costa (“fins on els més vells havien vist arribar els esquitxos de les ones”, deien), però mentre ens deixin anar a nedar no ens ficarem en embolics. Després ens varen robar els camins de muntanya, però tanmateix només hi anaven excursionistes peluts i avorrits de Ciutat. Després varen privatitzar Formentor, i tanmateix... els pins no donen cap profit, val més que ho aprofitin els especuladors de l’hotel, que ja en saben. Ara han privatitzat el monument de na Burguesa... i ves què hi farem, si és de l’Església: “Dios nos lo dio, Dios nos lo quitó”.

Mentre aclarim si la carretera que puja al monument l’ha pagada el bisbe o el del restaurant, el cercle s’estreny cada cop més. Això és Amèrica! Cal demostrar que “els indis” no saben treure rendiment a la terra i la millor manera és privatitzar-ho tot: places, calçades, camins, platges, roques, capcuruculls, terra inculta, terra subvencionada, i la resta.

Però primer-primer... ves a saber. A la hagiografia d’España de l’escola ens contaven que l’espavilat aquell d’en Mendizábal havia expropiat els convents perquè no produïen res, els monjos es tocaven els dallons i encara acaparaven terres i més terres mal explotades i no pagaven impostos. El que no ens contaren, a la mateixa hagiografia d’España, era que també es varen expropiar les comunes (les terres del poble) per vendre-les als rics. Com diria Espartero, o Weyler, o un jutge del PP: cal arruïnar el poble cada cinquanta anys. Això per no parlar de les Germanies, que ja ho ha fet gent més preparada, i amb la sèrie d’actes que se n’ha fet enguany “tothom ja sap” com funciona això de robar als pobres per donar-ho als rics.

Gabriel Alomar i Esteve en ses Memorias de un urbanista, referint-se a les zones verdes de Palma, diu que mantenir-les és una lluita contra molins de vent, i no es refereix al manteniment de les plantes sinó al mateix trast: “Era especialment lamentable i escandalós la desaparició de les zones verdes que figuraven en tots els successius plans, començant pel primer pla de l’eixample de 1907”.

La base de la desgràcia de l’arbrat viari és que els arbres que posen no hi caben, als carrers estrets que hem deixat, i encara els posam un balcó a damunt, aleshores els veïns es queixen que els arbres els entren per la finestra i els ajuntaments, per acabar-ho de compondre, cada uns quants anys van a donar una pallissa de ca als arbres.

Els plebeus varen viure per sobre les seves possibilitats, i no diguem ja dels seus drets històrics, de l’any 70 endavant. Després, amb la mort del dictador aquell, no vegis! Pareixia que no hi hagués un demà: feina fixa, sindicats a tota, podies pagar un pis amb hipoteca a quinze anys (i encara podies menjar i tot això), cotxe, sa caseta de “peros”, un viatget de tant en quant, dret d’atur si l’empresa feia fallida, una jubilació digna i... S’ha acabat el bròquil. De moment hem anorreat els joves: ni feina, ni futur, ni possibilitat d’emancipar-se, ni esma de protestar, i per estirar les cames al botellòdrom, no hi ha gaire cosa més.

El cas Costes ja seria el més esperpèntic si no fos “tan normal”, si es pot dir normal que qui fa un xalet s’apropiï de tot el que té davant, fins a la mar. Teòricament hauríem de poder donar la volta a cada illa ran de mar: provau-ho, vejam com vos va. Diuen que tenim lleis, justícia i qui se’n cuida, que és el papà estat, a través de “tío Costes” –i vaja “tío”–. Tanmateix els indígenes només hi saben fer contraban, i un per l’altre, res: ni llei, ni constitució, ni vergonya.

Els camins reials, després camins veïnals, anaven de possessió a possessió i passaven per la carrera. Era allò més normal del món ja que les possessions eren els nuclis de treball i també els llocs de convivència i trobada social, adesiara més importants que molts poblets. A Raixa, que es reforma completament a principis del XIX, el camí de Bunyola a Valldemossa travessava la clastra. L’Arxiduc, al llindar del XX, diu que el camí natural de Valldemossa a Deià ha d’esser per davant Son Moragues, que és un doi anar a voltar per allà baix.

A més d’aquests camins se n’encarregaven els ajuntaments, universitats o l’equivalent d’aleshores. Aleshores enlloc de funcionaris d’Obres Públiques eren els nostres padrins, els que els havien d’arreglar, els dies assenyalats de cada any. Cada habitant del poble (els senyors vivien a Ciutat i no feien feina) havia d’anar a arreglar camins, que dirigien el nobles al seu gust i conveniència ja que, sempre, tenien més poder que un batle de poble.

Formentor és un centre d’especulació des que es va inventar l’estraperlo, que inicialment no era comprar pa d’amagat, sinó una ruleta trucada que hi havia a l’hotel. En les darreres dècades totes les notícies de per allà són al voltant de privatització de tot, xaletarros de pirates VIP al límit, o més enllà, de la legalitat i, per donar un toc mallorquinarro, els Barceló també es varen apuntar a la matança de cabres, que va molt bé per amenaçar els que, a pesar de tot, encara s’atreveixen a caminar per allà. Tota la Serra va pel mateix camí. De moment ja és un bon fons d’inversió, i amb l’excusa de l’agricultura encara poden demanar subvencions. Per exemple poden demanar subvencions per tancar els camins que varen fer els padrins. Per controlar el bestiar, diuen.

Ja m’ho deia la tia Perica: “Qui no roba no du roba”.