Havia pres l'hàbit no pas per voluntat pròpia sinó per recomanació del metge. Quan el va enviar a un psicòleg, després de la ruptura amb la parella. Això, i que fes exercici, que no es podia ser tan sedentari a la seva edat. Era com ho explicava a les persones amb qui no hi tenia una gran confiança; la veritat era que la seva ex, l'havia deixat uns mesos després d'haver-se embolicat amb un company de feina. Un tipus més aviat superficial i carregat de pretensions però amb una façana atractiva. Bon venedor de motos.

Com que no era gaire de psicòlegs ni gimnasos, va pensar que un substitutiu acceptable, podia ser anar a córrer regularment, pel parc. A un dels quatre grans que hi havia a la ciutat. Entre la particular barreja de lloc urbà i natural, on les olors a terra, plantes i arbres s'entrellaçaven amb desenes de persones que feien esport com ell, prenien el sol, seien al terra parlant o a algun bar del parc, era capaç de retrobar una certa serenor, una identitat personal entre aquell peculiar anonimat.

Els primers horabaixes que es va decidir a córrer, amb el xandall nou i les esportives, se sentia estrany. Anava creuant-se amb homes i dones de totes les edats que també corrien i els veia molt més en forma, com si fes anys que feien esport.

Es movien amb agilitat, sense aturar-se, trepitjaven fort a terra, molts brollant de suor, però semblaven lluny de panteixar. Amb un ritme aparentment incansable i constant. Se'n recordava d'aquell anunci de les piles Duracell. I va arribar a la conclusió, que la majoria d'aquesta gent, a més de córrer, havia de fer algun altre esport complementari. O potser, el complement, fos justament córrer.

No semblava que els costes gaire esforç. Segurament, faria anys que duien aquesta rutina. Ell en canvi, havia d'alentir ritme, descansar, combinar córrer amb caminar. No podia evitar però comparar-se i sentir-se ridícul al costat d'aquests nous i desconeguts col·legues de parc. El més graciós, era que ni bon tros, coincidia habitualment amb les mateixes persones.

Sovint es demanava si a alguna d'elles, l'hauria deixat també la parella. Potser estant ja en plena forma física, vés a saber. És clar, això sempre seria un avantatge; no li caldria començar de zero. A diferència d'ell, que començava sense haver fet mai esport i amb la motivació per terra. Per animar-se a seguir, recordava bones experiències que li havien explicat amics que vivien i gaudien l'esport.

El problema és que a ell, li costava força d'imaginar-se experimentant unes sensacions semblants. De moment, es conformava en fer petits progressos. Que l'ajudaven a obrir-se camí entre el ritme de la gran ciutat, la feina i la selecta col·lecció de cossos disciplinadament treballats, amb els que coincidia al parc.