algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 15°
19°

El primíssim fil de la malversació

La democràcia consisteix, entre d'altres coses, a triar els nostres representants perquè decideixin polítiques públiques per a l'àmbit per al qual hagin estat escollits. Se'ns posen al davant diferents ofertes i, amb el nostre vot, escollim. Un país realment democràtic no posa traves a les ofertes (tret de comptadíssimes ocasions, com ara grups que incitin a la violència o que la practiquin, posem per cas). Així, per exemple, un estat que compta amb un organisme que pot impedir que determinades opcions es presentin a les eleccions perquè no els quadra la ideologia no es pot considerar democràtic. Iran, posem per cas. Poder competir a l'arena política per oferir determinats productes polítics constitueix la base del joc democràtic.

La diferència entre uns i altres, generalment, passa per com es gastaran els diners. Els liberals seran menys partidaris de posar impostos i miraran de reduir-los. Aprimaran l'Estat confiant que la societat ja se'n surt sense aquest suport, i que és més just la manera de sortir-se'n que no amb la interferència del poder estatal. Els socialdemòcrates consideraran que els poders públics han de treballar (i gastar diners) per a l'equitat, de manera que encaminaran la seua acció a aconseguir que hi hagi el mínim d'exclosos dins la societat. Els ecologistes faran despesa llarga en la transformació de les energies, apostant decididament per les renovables. I tendran una agenda clara contra el canvi climàtic, i hi aportaran recursos. Etcètera. Cadascú veurà prioritats diferents a l'hora de gastar els diners públics. I els electors, la ciutadania (que diuen ara, de manera totalment incorrecta, per referir-se als ciutadans) acabarà determinant qui se n'emporta el gat a l'aigua. És a dir, qui diu en què s'han de gastar els diners de manera prioritària.

En una juristocràcia com la nostra, emperò, els jutges interfereixen de manera molt evident en les decisions democràtiques de la gent. Quan els ciutadans de Catalunya han anat votant qui han anat votant ho han fet perquè el seu govern gasti diners a bastir una estructura exterior per difondre les aspiracions nacionals del país i per buscar aliances arreu del món per a l'autodeterminació i la independència: el Diplocat. Quan un ciutadà posa dins l'urna una papereta d'ERC o de JxCAT vol que la Generalitat d'amunt gasti diners en la projecció internacional del país i en el teixit d'aliances per a un futur diferent de l'actual. Sap què està votant. Per tant, com s'ha fet recentment, considerar que enviar algú a Nova Caledònia a seguir el procés d'autodeterminació, o anar a veure aquest o aquell governant a qualsevol punt del Planeta per fer-li avinent les reivindicacions sobiranistes constitueix malversació (o, fins i tot, senzillament, pot constituir malversació) queda completament fora de lloc.

Anar a parlar amb el govern de Rússia o amb el de la Xina, veure's amb el primer ministre belga o amb l'ambaixador del Japó, anar al Quebec a veure com s'ho fan els quebequesos per poder anar fent referèndums sobre el futur del país, i d'altres accions similars no formen part de cap agenda oculta. Qui vota els partits que actualment governen a Catalunya no només sap que els governants potser faran aquestes accions, sinó que, a més, exigeix que les facin. Els vota perquè les facin. Essent així, els jutges no poden considerar, mai de mai, que aquestes actuacions poden constituir malversació de cabdals públics. Perquè no són -o no haurien de ser, en democràcia- ningú per decidir-ho.

Un altre camp adobat per a aquesta demagògia és la política lingüística. Certament, hi ha visions molt diferents sobre com hauria d'anar la política lingüística a la nostra part del món. I, per tant, sobre quants diners s'hi han de despendre. Així, els que voldrien que la nostra llengua quedàs relegada a mera curiositat folklòrica pensen que el govern ja malgasta en aquest àmbit. Troben una autèntica malversació, posem per cas, una campanya de sensibilització a favor del català. Però la majoria dels ciutadans, amb el seu vot, han decidit que s'ha de donar suport a la llengua, per convertir-la en una llengua plenament operativa i normal dins el nostre territori. Així, ni el que es gasta ara en política lingüística, ni el doble que s'hi gastàs no pot ser considerat com a malversació. Perquè és la gent, amb el seu vot, la que decideix en què s'han de desprendre els diners públics, votant més unes opcions polítiques que no unes altres.

Els que volen jutjar Josep Lluís Alay per malversació perquè va anar com a observador internacional al referèndum de Nova Caledònia demà podrien voler jutjar algú per haver augmentat el salari mínim interprofessional o per haver pujat les pensions. El fil de la malversació és massa fi per deixar-lo en mans de la juristocràcia imperant.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per hi ha massa toga (encarcarada i fossilitzada), fa devers d'un mes

Tanta judialització és una aberració del sistema democràtic espanyol, perquè a fi de comptes, amb dites pràctiques estem posant els jutges com a decididors de molts assumptes que abans s´han de parlamentar a les cambres legislatives. Els jutges no poden jugar a ser déus.

Valoració:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris