Fa uns dies es va poder llegir al dbalears online un escrit on es parlava d’un dels estaments públics on es produeixen més agressions contra la llengua catalana, és a dir, contra els que s’atreveixen a parlar en la seva llengua, que no són massa. El que havia ocorregut era que una metgessa s’havia negat a atendre un pacient si no li parlava en castellà, solen dir en espanyol. La sanitat és el lloc on es necessita més mà de metge i és focus de protestes dels especialistes que abusen de la necessitat que es té d’ells per convertir-se en petits guardadors de les essències espanyolistes i es converteixen en executors de la censura i de la persecució del català, cosa que els governs espanyols aplaudeixen i els governs autonòmics són incapaços d’impedir. Per això se provoca el conflicte. I per això els membres d’EdavantOSAN varen fer pintades a Son Pisà per mor de de la violència catalanofòbica prodigada per sanitaris d’allà.

Tant el PSOE de Madrid com el PSIB d’aquí actuen de manera idèntica. Ni en Franco ni els seus governs ho varen fer millor. Sempre he reflexionat amb alguns vertaders catalanistes que es troben a les seves files i a les ordres d’aquest partit també catalanofòbic, com a mínim per omissió. Què deuen pensar sense pegar algun cop de puny sobre la taula i dir que ja basta i que es posin a fer feina per a la normalització lingüística?

Però no oblidem que existeix un altre punt calent on es van soscavant els fonaments de l’edifici lingüístic, un dels darrers reductes que com a mínim pot frenar la substitució lingüística d’una manera ràpida i desapercebuda. Va ser el lloc que va servir per fer que tots els habitants de les Illes sense excepció aprenguessin el castellà, i el lloc on també de manera subliminal i directa es vol impedir que s’aprengui el català. L’escola va ser capdavantera els anys 80 del segle passat en la lluita per ajudar a aconseguir la normalització lingüística, i ara sembla que estigui adormida. Des que existeixen partits totalment catalanofòbics, com més a la dreta més ho són, i des que s’ha donat més poder als pares per protestar contra tot el que no els agradi, les escoles van fent la seva via i procuren actuar dins l’estricta legalitat per evitar possibles problemes.

Però també s’ha de saber que encara existeixen alguns hereus d’aquells esforçats lluitadors del segle passat. Encara en circulen per dins les escoles. Es passen la vida lluitant contra els elements que solen trobar totalment en contra. Es troben sols dins les classes, amb un alumnat vigilant qualsevol errada o qualsevol percepció injusta per esser acusats pels propis alumnes davant els pares, que els han advertit que ho facin, perquè així els pares podran protestar pels motius que siguin d’aquell professor o professora. Si no són atesos segons voldrien pels equips directius corresponents acudiran a la inspecció, i arribaran a sol·licitar individualment o col·lectiva el canvi de mestre per al seus fills o per a la classe. Tot això mentre alguns caps pensants parlen sobre la possibilitat que els pares puguin escollir els mestres i que aquests no es puguin moure a través dels concursos de trasllats, sinó per la sol·licitud de grups de pares. Si s’arribàs a aquestes males solucions, s’hauria acabat la bona convivència a l’escola i ningú no faria feina segons com és, sinó que tot es falsificaria, l’escola es convertiria en un lloc on l’educació la impartirien hipòcrites, gent que faria feina cara a la galeria i no cara a l’educació dels infants.

Tot això ho he pensat després de saber que un grup de pares i mares petit havien anat a parlar amb un equip directiu per fer acusacions falses contra un professor. Tot això s’havia fet, encara que no ho haguessin manifestat, perquè aquest professor feia el que diu la legislació actual, és a dir, utilitzava el català com a llengua vehicular. Per tant, per molt bon professor que fos, els pares no ho consentien i s’enfadaven si el professor recomanava lectura de llibres en català, i l’acusarien si fes falta d’impartir les classes de castellà en català, cosa totalment impossible de fer i més si és un professor com cal i utilitza metodologies didàctiques per impartir qualsevol de les assignatures que té l’obligació d’ensenyar.

De professors esforçats en queden i d’una manera callada i honesta intenten fer classe de la manera millor possible, posant en marxa tots els aprenentatges fets durant l’estudi de la carrera i tots els cursets fets durant els anys que ha exercit el seu ofici, però tenint sempre cura de la llengua catalana, pròpia i oficial de la terra. El problema sorgeix quan l’equip directiu no es troba a l’altura del professor, ja que després s’haurà de pensar que els pares acudiran a la inspecció i s’haurà d’ esbrinar si aquest es troba a l’altura adequada, ja que el conseller de torn no sembla estar-hi. No pot ser que només s’actuï per evitar conflictes. El lingüístic existeix i s’ha de saber i s’ha d’actuar en conseqüència.