cielo claro
  • Màx: 21.73°
  • Mín: 13.08°
21°

Una ‘selfie’ literària

Un passatemps. Un entreteniment. Una ociositat. Un esbargiment. La vida és tot això, però molt més. Venim al món a passar el temps de la millor manera possible. Venim al món a esperar que passi el temps. Com més aviat millor. Perquè passi aviat, cal que sigui entretingut, divertit i juganer.

És el que estic fent ara mateix. Aquests breus assajos filosòfics i literaris no són res més que una recreació personal per fer que el temps passi de manera agradable. No hi ha res més agradable que parlar d’un mateix. Ja fa un temps que s’han posat de moda les selfies fotogràfiques, les autofotografies. Això és el que no han deixat de fer tots els escriptors, des de Homer i Horaci fins el dia d’avui. Sovint, als que ens dediquem a posar faules per escrit, a escriure novel·les o obres de teatre, fins i tot poesia o assaig, i filosofia psicològica, no fem res més que fer-nos fotografies a nosaltres mateixos. No deixem de fer-nos selfies. Crec que és una de les activitats més emotives i divertides que existeixen: fer-nos selfies: quin exercici més autocognitiu i entretingut, alegre i burlesc alhora!

També, molt sovint, en una conferència o en una entrevista rutinària, se’ns pregunta si el que escrivim és biogràfic. Si el tema i la descripció, tant de paisatges com de personatges, neix de nosaltres mateixos, si l’argument i la trama són autobiogràfics. Si neix de nosaltres mateixos? I tant. D’on hauria de néixer, si no? És com si a qualsevol turista que visita qualsevol de les nostres illes, i s’atura davant la mar o la muntanya per fer-se una selfie, se li preguntés si aquella foto és autobiogràfica. Naturalment que ho és! Ho és per molt que s’hagi despentinat quan se la feia, o malgrat totes les ganyotes assajades davant la màquina de fotografiar, o malgrat haver aclucat els ulls o haver tret la llengua. Aquella foto, per molt diferenciada que hagi posat la cara i el cos quan se la feia, mai no deixarà de ser una foto de la seva persona. Una autobiografia.

Tinc un molt bon amic que s’ha guanyat la vida fent fotos. És un excel·lent fotògraf en tots els sentits, encara que l’artístic supera el comercial. Va començar a fotografiar el món quan encara caminava de grapes. Es diu Joan. Joan Llabrés. És l’amic més còmic que tindré mai a la vida. Un autèntic homo histrioniqus. Es tracta d’un do natural, quelcom totalment genètic. No s’esforça gens per fer un gest físic prodigiós i sorprenent, ni per dir una paraula o una frase enginyosa en el moment més oportú. Li surt del seu interior. Les rialles més fresques que he fet a la vida les m’ha provocat ell. Les fotografies més intel·ligents, creatives i grotesques que m’han fet a la vida me les ha fet ell. Encara que en algunes jo no sembli jo, soc jo. Ho dic perquè l’escriure és com fer fotos. Escriure és fer fotos en paraules. El que passa és que habitualment els escriptors sempre escriuen sobre la seva pròpia persona, per moltes metàfores que facin servir. És com els lectors: els lectors més compulsius i apassionats sempre llegeixen la seva pròpia vida, encara que llegeixin ‘Anna Karènina’ o ‘El geperut de Notre Dame’. És així. Tot son selfies, literàries en aquest cas.

Algú, poc remirat ni curós, pot pensar que tots els escriptors i tots els lectors ens enganyem a nosaltres mateixos amb aquesta actitud. No hi puc estar d’acord. El que fem és enfonyar-nos dins nosaltres per descobrir els racons més amagats de la nostra ànima, del nostre pensament i del nostre magí infinit. No ens autoenganyem, i si ho fem, beneïts siguin els nostres autoenganys. Son autoenganys benèvols, terapèutics. Beneïts autoretrats! A través de les nostres creacions, i a través de les creacions d’altres autors, anem descobrint les nostres virtuts i les nostres imperfeccions. Mai totes. Mai totes, per això no podem deixar de llegir ni d’escriure. De fer-nos selfies.

És tan gran el poder de la Literatura, que basta sovint contemplar un llibre o una pàgina impresa per recuperar-nos de qualsevol trencaclosques o aflicció. Quan llegeixo una narració de Pere Calders, d’Antonio Tabuchi o de Michel Tournier, em converteixo en l’essència de mi mateix. En aquells moments jo soc més jo que mai. M’envaeix una plenitud espiritual que jo no sabia que tingués. Torno a confiar amb mi com quan tenia quatre anys i era feliç sense saber-ho. Ara sí que en soc totalment conscient, tant de la meva felicitat com de la meva enorme autoconfiança. També soc conscient que aquesta emoció tan intensa i elevada prové no de la realitat material que m’envolta, sinó de la història que jo mateix o un altre m’està contant. Sé que allò és una ficció. És una ficció, però me’n fot. M’és igual si no és real. Per a mi ho és, perquè em transforma de manera efectiva i agradable. Podria dir que definitiva. No rebutjaré una experiència com aquesta! No seré tan estúpid de no acceptar-la perquè és fictícia. No censuraré el meu estat de salut, de benestar i d’eufòria exorbitant perquè m’ho produeixi una obra d’art, ni perquè es degui a un excés de confiança en mi mateix! Tot el contrari. L’assaboriré fins a paladejar l’última gota d’aquest elixir meravellós!

Quantes selfies literàries m’he fet des que em vaig posar a llegir, i més tard a escriure! Un lector, un escriptor, un fotògraf, un artista judiciós i reflexiu del que està fent, quan dona per acabada la seva contemplació, ben igual que quan un sant, una criatura o un atleta es mor, així i tot, sempre passa a millor vida. Jo, sempre que llegeixo, sempre que escric, sempre que jugo, sempre que estimo, passo a millor vida. Que allò que faig o practico és de broma, o no té efectes tangibles immediats? M’és igual! Interiorment, íntimament o místicament em sento immensament apreciat i recompensat. Res d’engany ni d’autoengany. Absolutament real! La realitat és aquella emoció que et proporciona plenitud infinita, i valgui la tautologia. Què més vull en aquest món, en aquesta vida, que una selfie que aplaudeixi el meu jo, la meva identitat? Tenia raó Montserrat Roig quan digué “digues que m’estimes encara que sigui mentida”. Hauria d’haver afegit: “És igual si és mentida, perquè jo tanmateix m’ho creuré”.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.