algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 22°
24°

Un miratge

Segurament, tot el que escric en aquests comentaris sobre llibres i lectures, no ho escriuria si no hagués viscut ja tota una llarga vida, si no tingués l’experiència lectora que tinc i, sobretot, si no m’acompanyés la memòria que per fortuna no m’ha abandonat del tot. He d’admetre que soc un privilegiat. Així i tot, no crec que tot el que crec saber i conèixer tingui gaire pes ni valor. Sovint sospito que, en el fons, es tracta només d’un miratge. Només crec i penso veure i saber tot el que veig i sé. Res més. Una simple i pura il·lusió. Però, si la cosa és així, si tot el que he viscut i llegit es redueix a una il·lusió, a un esplendorós i alhora enlluernador miratge, de què m’haurà servit llegir i viure? No és que em senti defraudat quan crec i penso aquestes coses: senzillament m’estic fent una altra pregunta, la penúltima, al final de tantes i tantes com me n’he fet al llarg dels anys. No em sento enganyat, ni molt menys estafat ni enredat. Tampoc em sento ridícul per veure’m en aquesta situació vacil·lant i equívoca. Ho trobo natural. La vida és com és i el món és com és. I tampoc crec que sigui un miratge, només m’ho estic preguntant. Em dic: i si tot fos un miratge?

Algú l’hauria d’haver construït, aquest miratge. Algú l’hauria d’haver engendrat. Com s’edifica un miratge, i perquè i per a què? De què serveix? És real? És de ficció? ¿És un simple entreteniment, com tota la resta de circumstàncies, efectes, atzars, fenòmens físics i psíquics, històries, conjectures, hipòtesis i altres elements materials i espirituals que no s’aturen de voltar contínuament dins el meu cervell? De què serveix i de què em serveix a mi personalment que tot això ocupi temps i espai dins el meu món particular? He d’admetre que avui em trobo una mica espès d’idees i de raonaments. Avui no és el dia més indicat per fer volar coloms. Però no deixa de ser un dia més de la meva vida. Què faig? Ho deixo anar? Ho accepto amb calma i bon humor? Si jo fos un filòsof confiat i optimista com Leibniz diria que el que m’està passant és el millor que em pot passar. Un miratge! Però em pregunto si un miratge té res de bo. Com pot ser bo un miratge si no passa de ser un miratge, un estat d’al·lucinació i encegament?

És divertit. És divertit que una cosa que no existeix existeixi! Perquè és cert que els miratges existeixen, jo els he experimentat en moltes i repetides ocasions. Apareixen de manera sobtada i, de manera més sobtada encara, fugen. Quan nosaltres venim al món, no és un miratge el que estem veient? De sobte, el món fuig, o fugim nosaltres, no ho sé, però el miratge de la vida ja no hi és. Què ha passat? És igual si entre el començament i l’acabament han passat cinquanta, setanta o cent anys. El temps que dura un miratge no deixa de ser un altre miratge. Potser estigui aquí el secret de la bondat dels miratges: que són efímers. Tots sabem que quan una vida es fa massa llarga és perquè s’encalla en alguna gran tragèdia o decepció. Això no passa amb els miratges, però sí que passa amb alguns polítics i molts partits polítics, que s’enquisten i s’eternitzen. Encara que els que s’enquisten i s’eternitzen no són els polítics ni els partits que governen: són els pobles que es deixen governar i subjugar.

Qui sabia el què eren els miratges és el privilegiat de sempre: William Shakespeare. A Shakespeare no hi havia polític ni partit polític que el pogués tòrcer ni vinclar. Heu llegit què diu Samuel Johnson? Llegiu Samuel Johnson! Llegiu el que diu el gran poeta i assagista anglès del més genial dels seus més il·lustres contemporanis: sacrifica la virtut a la conveniència i posa més cura en agradar que en instruir, fins el punt que sembla escriure sense cap propòsit moral. El miratge! Heu llegit què diu Victor Hugo sobre Shakespeare? Llegiu Victor Hugo! Llegiu això: “Per sobre de Shakespeare no hi ha ningú. Aquest poeta anglès és un geni humà. L’art, com la religió, té els seus Ecce Homo. Shakespeare és un d’aquests dels quals es pot dir aquesta gran veritat: Ell és l’Home”.

De Shakespeare no es pot dir que sigui un miratge. Ell va néixer per quedar-se. No és un personatge efímer, no és una il·lusió ni una ficció. Jo afegeixo i dic que Shakespeare és un apòstol, com Joan, com Mateu, com Lluc i com Marc. Com Pau. Hauríem d’incorporar la seva obra, còmica i dramàtica i més que res poètica, a la Bíblia? Seria el súmmum de la literatura. Ja he dit abans que avui estic una mica espès i no raono massa bé, però segurament és en aquestes circumstàncies quan milloro els meus escrits. Victor Hugo no se n’amaga de dir que Anglaterra, comerciant com Cartago i legal com Esparta, val molt més que Cartago i Esparta. Per què? Perquè té al seu favor una excepció augusta, un miratge únic, haver concebut a Shakespeare, i aquest fet la fa gran i poderosa. Continua dient que el lloc de Shakespeare està entre els més sublims de l’elit de genis absoluts que de tant en tant apareixen per coronar la civilització i il·luminar amb el seu resplendor immens, el seu miratge enlluernador, al gènere humà. Hugo alaba tant Shakespeare que l’arriba a convertir gairebé en francès.

Hugo adora Shakespeare. És l’única manera de retenir els miratges. Diu que l’alè dels genis és la respiració de Déu. És possible. Jo crec tant amb una cosa com en l’altre, perquè tant una cosa l’altre em proporciona una intensa alegria. Cal fer realitat la ficció. Cal fer realitat les al·lucinacions i els enamoraments. Cal fer realitat els miratges. Soc lector i escriptor, i sé que aquests dos quefers són com dos ministeris que mantenen la meva vida desperta. Què seria de mi si no llegís ni escrivís? Què seria de mi si no cregués amb el que no veig i amb el que només veig a mitges? Què seria de mi si no cregués en els miratges, si no tingués fe? Quin món seria aquest si la literatura no fos una part essencial de la seva infinita màgia i complexitat? Tenim el miratge, el Paradís dirien els grans narradors russos com Txékhov, Gògol, Dovstoievski i Tolstoi, dins nosaltres i no el sabem veure i paladejar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris