Dels Decrets de Nova Planta, que la dinastia borbònica va imposar als tres regnes de llengua catalana de la Corona d'Aragó el primer quart del segle XVIII, fins avui, la política lingüística de l'estat espanyol ha respost a un projecte d'assimilació lingüístca cultural i nacional dels nostres tres regnes germans a Castella. Van errats els qui se pensen que la persecució política de la llengua pròpia i històrica de Mallorca, de la resta de les Balears, del Principat de Catalunya i de València, va esser exclusiva del franquisme. Com dic, ve de molt més enrere i arriba fins avui. Segons les èpoques, tan sols han variat la intensitat i les formes de la nostra persecució. El temps de la mitificada Segona República espanyola va continuar ben vigent el projecte, tot i que el dissimulaven i malavejaven de dur-lo a terme 'mañosamente'. Això mateix feren els primers anys de la Segona Restauració Borbònica, que ells en diuen 'la Transición', que són els primers anys de 'las autonomias'. I podem dir que continuaren amb la mateixa actuació dissimulada fins que va arribar la majoria absoluta de n'Aznar, l'any 2000, en què l'estat borbònic se va tornar llevar la careta 'mañosa' i va tornar actuar 'sin complekhos', que deia n'Aznar, per mi encara avui l'autèntic 'caudillo' a l'ombra i fins avui.

Ara bé: fins a la primeria dels anys 60 dels segle passat, l'acció castellanitzadora de l'estat amb la seva política lingüístca, tant si era 'mañosa' com 'sin complekhos', només afectava els espais de vida oficials, com l'àmbit administratiu, tant civil com judicial, o l'escolar. A la vida de cada dia, l'ús del català era ben viu, tant a les Balears com al Continent. Maldament la nostra llengua nacional estigués proscrita i perseguida en els àmbits oficials, era la llengua d'ús familiar i social quotidià dels Pirineus en avall. Dels Pirineus en amunt, la política lingüístca anticatalanista de l'estat francès venia de més enrere i ja havia fet molt de mal en l'ús quotidià la primeria del segle XX, sobretot passada la I Guerra Mundial.

Però dels Pirineus en avall, dels anys 60 ençà, a més de la persecució en els àmbits oficials, tant Espanya com França han intensificat el seu atac contra el català amb dos fronts més: un, el desplegament dels grans mitjans de comunicació de masses com la premsa, la ràdio, les sales de cine i, sobretot, la televisió. En tots aquests mitjans, França i Espanya sempre han procurat que la presència del francès al nord i de l'espanyol al sud sigui entre aclaparadora i exclusiva. Això per una part. I, per l'altra part, la demanda de mà d'obra barata d'aquells anys ençà va produir un matrimoni de conveniència entre unes determinades classes d'empresaris i els dos estats, de manera que, de llavors fins avui, ens són arribades unes onades immigratóries tan sols comparables a les allaus de xinesos d'ètnia 'han' que en Mao enviava al Tibet quan el va haver annexionat a la Xina, a fi de deixar-hi els tibetans en minoria.

Això era i és avui més que mai un tabú tan sols parlar-ne si ens referim a les masses procedents del sud d'Espanya; en canvi, la doctrina nacionalista espanyola, avui de seguiment religiosament obligatori, dóna barra lliure per a parlar-ne si ens referim a les masses procedents del nord d'Àfrica i no tant a les procedents de Sudamèrica. Reparau com, en arribar una pastera amb immigrants africans, no s'aturen de mostrar-la tot lo dia, un noticiari darrere l'altre. En canvi, no mostren mai, mai, mai, les avionades de sudamericans que arriben a l'aeroport de Barajas seguit seguit, un dia darrere l'altre. Mai.

Alerta a dues coses: una, que totes aquestes onades immigratòries són de persones que vénen a cercar una vida digna, que no tenen en els seus llocs d'origen. L'ús per a assimilar-nos que en fan França i Espanya no té res a veure amb les intencions amb què vénen aquí. La condició de persones amb tota la seva dignitat i amb tots els seus drets humans la tenen tots ben igual, amb papers o sense, sigui quin sigui el seu “DNI”. I dues, no perdem de vista que, entre totes aquestes onades immigratòries, sempre hi ha una bona part d'aquestes persones disposades a integrar-se. De fet, moltes se són integrades tot i la manca de política lingüística nostra, que els faci necessari el català. Aquesta part de gent, integrada o integrable, compensa, segons el meu personal parer, els aborígens renegats que han abandonada la llengua que havien apresa dels seus pares, padrins i repadrins.

Si tota aquesta gent percep que hi ha un nucli originari d'aquesta terra que té una identitat pròpia i una llengua a la qual no hi renuncia, aconseguirem que, en la seva majoria, aquesta gent se senti atreta a integrar-se, a mallorquinitzar-se, a valencianitzar-se, a catalanitzar-se.

La gran qüestió és què hem de fer els aborígens (i els qui s'hi són integrats maldament tenguin altres cultures com a pròpies), què hem de fer per resistir, per no desaparèixer, per no assimilar-nos a Castella i França, això en una primera tondada; i, en una segona, tornar esser l'eix vertebrador de tothom en aquesta terra nostra. Però per no allargar-me massa avui, aportaré un parell d'idees en aquest sentit en un proper article.