Tant llegir em va portar a escriure. Era inevitable. De molt jove, jo no havia tingut mai vocació d’escriptor. El que jo volia era ser el millor extrem dret del Barça, com Estanislau Basora. Jo mateix, sense alçar gens la veu, en els meus millors somnis i fantasies d’infant, em deia Basorita. M’agradava molt llegir, però mai em va passar pel cap convertir-me en escriptor professional. Va ser a rel d’una greu lesió que em vaig fer al maluc de la cama esquerra, en un partit de juvenils, que vaig haver d’estar-me dos mesos llargs al llit fent repòs. Allò potser em va canviar la vida: vaig passar de ser un ferm aspirant a davanter en punta del RCD Mallorca -de fet, ja tenia emparaulat el meu fitxatge amb l’entrenador del segon equip, en Llucià Espases, germà de llet del meu padrí jove- a aprenent de comediant. El metge de capçalera, bon amic de la nostra família, va advertir severament ma mare de que jo no tornés a jugar mai més a futbol. Ella, que la salut del seu fill era el més important del món, se’l va escoltar a “rajatabla”. En aquell moment , el meu destí va canviar per a sempre. Sense imaginar-ho, em vaig convertir en fabulador. A casa nostra, durant uns quants anys, ningú va parlar de futbol. Encara que jo, d’amagat, els diumenges horabaixa escoltava els partits del Barça per la ràdio. Escoltar la ràdio era una mica com llegir, i tant una cosa com l’altra era un bàlsam que curava les ferides de la vida real.

Així va ser com vaig passar els meus dies i la meva llarga convalescència. A la ràdio també radiaven alguna novel·la, com 'La isla del tesoro'. D’aquesta manera, entre novel·les radiades i novel·les llegides vaig descobrir la meva prodigiosa imaginació, i, a poc a poc, se’m va despertar la idea de que jo també en podia escriure alguna. Ho vaig intentar, i aquest va ser el començament d’una nova i fructífera amistat. Encara que, en un principi, la meva il·lusió en aquest sentit es limitava a publicar un sol llibre. Em sentiria del tot satisfet i realitzat si un dia arribava a escriure i publicar una sola novel·la. Aquestes eren les meves modestes aspiracions d’aquella època. Tampoc, de cap manera, vaig pensar mai a dedicar-me professionalment a ser escriptor. Un sol llibre omplia totes les meves ànsies de notorietat.

Però uns comptes fa l’ase i uns altres el traginer. No hi ha dubte de que jo era l’ase. Als 19 anys jo ja havia escrit quatre novel·les: tres de curtes i una de llarga. Totes quatre en castellà. Una d’elles va ser seleccionada al Premi Ciutat de Palma, una altra a l’Ateneo Areñense d’Arenys de Mar. Jo estava eufòric. De sobte, tot es va precipitar. Jo vaig entrar al Diario de Mallorca a fer cròniques esportives, vaig aprovar les oposicions d’Auxiliar de Correus, em cridaren per fer el servei militar i, finalment, em vaig casar. Uf, quantes coses, quina rapidesa! No només això: set mesos després de casar-me tinguérem dues nines, una bessonada. La feina s’acumulava. No escrivia, encara que no vaig deixar mai de llegir. Poc temps després vaig escriure uns quants relats breus, uns quants contes i diverses contarelles. Després de complir 30 anys vaig publicar les contarelles i un primer llibre de contes breus. Eren els meus dos primers llibres. Vaig animar-me. Vaig començar una novel·la de cinc-centes pàgines i no me’n vaig sortir. Vaig escriure una obra de teatre amb el mateix argument. Vaig obtenir un premi important a Madrid. Em donaren diners i me’l publicaren. Què més volia? Ja era famós!

A més, m’havia fet famós dient la veritat. Perquè no hi ha millor manera de dir i trobar la veritat que escrivint ficció. Literatura. Després, amb els anys, he anant comprovant que així són les coses, així és la vida. Si voleu conèixer la veritat, escolteu un novel·lista, un poeta, un aforista, un autor teatral quan crea una de les seves obres. No l’escolteu a la vida real, perquè no n’encerta mai ni una, però escrivint és un excel·lent amanuense de notaria.

Jo, doncs, sense haver fet oposicions de notari, m’havia convertit en un personatge capacitat per certificar la veritat. Què més volia? A partir d’aquell moment, a més de seguir llegint i rellegint, em vaig posar a escriure veritats en forma de novel·la, de filosofia, de teatre, de poesia, d’articles periodístics i de pregons de festes populars. Un torrent de paraules encadenades que anaven a parar a la mar de la literatura universal. He de dir, a favor meu, que quan era un adolescent, ja em vaig adonar de que jo, quan llegia, al mateix temps, neuronalment, escrivia. Escrivia sense que en tingués consciència, de la mateixa manera que alenava. Llegia escrivint, igual que llegia alenant.

Del que sí era conscient, era de que no alenava igual quan llegia R.L. Stevenson que quan llegia Franz Kafka. Uep!, què passa aquí?, em vaig preguntar. I és que no és el mateix llegir un autor que un altre, encara que tots dos et despertin l’emoció i el plaer. I la curiositat, l’element primordial en literatura. Les preguntes més essencials de la vida les formula millor la ficció que la realitat. D’això te n’assabentes més quan escrius que quan llegeixes. Encara que gairebé mai te les respon. Però és molt important saber-te fer preguntes. Si no les pots respondre, és igual: sempre ens quedaran els interrogants, que són els fonaments de formigó de l’existència humana.

La realitat és sempre la mateixa, no canvia mai. És la nostra manera d’observar-la la que ens la fa veure blanca o negra o de qualsevol color. La ficció són les ulleres que miren la realitat i, segons les diòptries dels vidres d’augment, les veurem d’una manera o d’una altra. Psicològicament, el món deixa de ser el món: passa a ser el nostre món. I el món no és igual per a tothom. L’escriptor que escriu literatura ho narra segons ell mateix, i tothom que escriu fa literatura, sempre escriu ficció, encara que sigui l’escrivà més fidedigne del món. Veure les coses així, em permetia percebre tot el que m’envoltava, persones, animals i coses, d’una forma absolutament pròpia, original, nova, des d’un punt de vista mai vist. I si jo ho escrivia, ho escrivia com ningú ho havia escrit mai ni ho escriuria mai. Era entrar en una llibertat il·limitada. Decididament, l’escriptura m’obria uns horitzons infinits. A partir d’aquell moment, ja pus he deixat d’escriure. Encara que només sigui per a mi sol, que és gairebé sempre.

Perquè escriure és crear. Crear del no res. Però del no res i del crear, de fer sorgir de la ficció i de la ment coses que abans no existien, n’hauré de parlar en una altra ocasió. És tan fascinant el món de la creació! És tan meravellosa la creativitat! És tan complex el cervell dels homes! I el de les dones!