Com interpretar correctament un text? És impossible. Sempre l’interpretem subjectivament. Hi ha tantes interpretacions com subjectes. Per exemple, els manaments de la Llei de Déu els va interpretar Moisès al mont Sinaí estant completament sol. Com sabem que els va interpretar correctament? És cert que m’estic referint a les interpretacions que els lectors fem de les nostres lectures literàries. No m’hauria d’introduir, doncs, en textos que tothom considera sagrats. El que passa és que, per a mi, també la literatura, en general, és sagrada. Em pregunto si quan un creador literari està escrivint una de les seves narracions utòpiques i fantàstiques, es troba inspirat per la mateixa inspiració que es trobava Moisès quan va escriure els seus manaments. Qui inspira el novel·lista? Qui inspirava Moisès? No és fàcil resoldre aquesta qüestió. Sembla que el novel·lista està inspirat per la seva intuïció de naturalesa humana, i que Moisès va estar inspirat directament per Déu. Com ho podem verificar amb tota certesa? No tenen, en un principi, totes dues inspiracions la mateixa arrel? No procedeixen d’un mateix misteri? És cert que les distingim dient que la primera està originada per la ment del seu autor, i en la segona no intervé ell directament sinó que és el fruit d’una revelació. Una revelació divina. Però seguim estant al mateix lloc: com distingim, nosaltres, éssers limitats, una inspiració humana d’una revelació divina?

En el cas que estem reflexionant, val a dir que jo interpreto que el novel·lista està mancat de la profunditat inquisitiva de l’endeví, per dir-ho d’alguna manera. Però això que acabo de dir no és res més que una interpretació personal meva. Moisès no és un simple endeví, jo penso que és alguna cosa més. De la manera que ho som tots nosaltres. El que va passar va ser que Moisès hi va prestar una atenció especial a les seves revelacions. Però tots les tenim, encara que la majoria les deixi de banda. Tots naixem amb unes lleis naturals inscrites en el nostre interior. Es tracta de donar-les la importància que tenen o no. I per què la revelació divina a Moisès va tenir acollida des del primer moment i encara ara en té? A més, la té a nivell universal. Tothom, al primer instant, o a través del temps, ha fet confiança als Manaments de la Llei de Déu. Per què? Perquè a tots ens els han gravat al cor abans de néixer. Sense la intervenció de Moisès, els podríem conèixer com a Manaments de la Llei de la Naturalesa Humana. Però algú també va crear aquesta naturalesa, i a aquest algú li diem Déu.

Els llibres, tots els grans llibres, ens porten a aquesta conclusió. Si llegim el que cal i com cal, descobrirem aviat que tots els homes i totes les dones, tots els humans, provenim d’un mateix àtom. Aquest àtom ens ha generat a tots. Tots tenim els mateixos gens originals, per això, quan ens ho pensem ben pensat, tots aspirem a allò mateix: el nostre benestar personal i col·lectiu, la nostra felicitat universal. És de burros no posar-nos d’acord en un objectiu essencial i definitiu.

Tornant als Manaments de la Llei de Déu de Moisès, experimentem la realitat o la ficció d’un fet extraordinari i inenarrable: els reconeixem com si fossin redactats per nosaltres mateixos. Qui de nosaltres no admet que cal estimar sobre totes les coses? Qui no està d’acord en que no em de matar, en que hem d’honrar el pare i la mare, en que no hem de jurar en fals, en que hem d’estimar, estimar i estimar? Tots som un. Tothom està d’acord en aquest Decàleg de llei natural. Així que no hi ha res més democràtic al món que els Deu Manaments de la Llei de Déu!

Ara que el rei i els governants i jutges de l’Estat espanyol han indultat a mitges els presos polítics del procés independentista de Catalunya, és molt oportú pensar en tot el que estem comentant. Si els manaments naturals ens diuen el que ens diuen i són la llei més democràtica que existeix i que ha existit mai, per què no la reconeixem i la posem en pràctica de manera immediata i activa? Estimar, perdonar, honorar, reparar, dignificar i fins i tot condecorar tots aquells i aquelles que han estat injustament condemnats.

No plourà d’aquest tro. No plourà perquè sembla que hi hagi també entre nosaltres uns manaments de la llei del diable. Del mal. De la mentida i de la injustícia. Aquí és quan retornem a l’element de les interpretacions. Per què no interpretem correctament allò que ens convertiria en veritables éssers humans, completament demòcrates i generosos? Tampoc, sembla que en un principi, el mateix Moisès no ho va interpretar de manera equitativa. A part de la meravella dels manaments, es va mostrar molt autoritari en la forma d’administrar-los. Si va ser així, cosa que no podem saber amb exactitud, aquesta va ser la seva debilitat: no confiar plenament en si mateix, en el sentit comú de la condició humana. Sort que el temps, i l’anàlisi de la seva paraula, li ha donat la raó. L’autoritarisme li va fer interpretar feblement la seva fe. Però això també forma part intrínseca de la naturalesa humana.

El millor de les interpretacions, tan exposades a equivocar-nos, és que les interpretem en total llibertat. No les interpretem per un altre, ho fem per a nosaltres mateixos. No tenim un cap de negociat, ni un General de Divisió, ni un Rei Emèrit ni Preparat, ni un Papa de Roma que ens digui com ho hem d’interpretar. Som lliures d’interpretar-ho a la nostra manera, i això ens proporciona una llibertat i una pau d’esperit incommensurables. El perill que hi ha, com el que va fer equivocar Moisès, és el de voler imposar la nostra opinió als altres. Això és violència gratuïta. Cal tenir ben gravat que tothom té la seva, d’opinió, i és en un principi tan vàlida com la de qualsevol altre. No crec que Moisès sigui superior a ningú de nosaltres. Només va tenir una revelació i la va fer pública. Això sí, una revelació singular, no excepcional, marcada a les entranyes de tots els éssers humans. Però ell s’hi va entretenir una mica més que nosaltres. I aquest entreteniment, aquesta interpretació més abundant i dilatada, li va donar l’honor i la fama.