Mallorca en concret i les Illes Balears en general, avui en dia són, sens dubte, un dels territoris del món amb més pressió immigratòria del planeta. Pensau que l'any 1970, a les Balears érem 533.000 habitants. La primeria del 2020 érerm 1.211.000. Això suposa un augment de 678.0000 habitants, per tant més del doble d'habitants en 50 anys. Un augment de 13.650 habitants cada any. Per tant, com si cada any, durant 50 anys, fos nascut un municipi del tamany demogàfic actual d'Andratx, o Capdepera, o Sa Pobla, o Santanyí. Cada any. 1.130 nous immigrants cada mes. 22 cada setmana.

La televisió ens en mostra 22 si vénen amb una patera, fugint de la fam, de la misèria, o de la guerra. I tothom els maleeix, els mira malament, els té tírria. Tothom no, però ja m'enteneu. No és el tema d'avui, però ho dic perquè, per mi, les persones tenen la mateixa dignitat humana amb papers o sense. Amb el mateix DNI del territori d'acollida o amb un de diferent. Ho dic perquè, si ens escandalitza que n'arribin 22 amb pastera, ens tocaríem esser escandalitzats cada dia fe fa més de 50 anys ençà, d'un punt de vista de números i de cabuda humana en aquesta illa,. Però si pensam que aquesta allau és per mor del turisme i que això és bo, que és natural aquest augment i que, per dir que anam bé, hem de continuar amb aquest creixement, que cada any és exponencial, vénc a dir que cada any l'augment és més gros que el de l'any passat, idò en aquest no entenc que peguem el crit al cel per una patera més.

Com he dit, no és aquest el tema que vull tocar avui. Més ben dit, no és el caire humà ni el caire demogràfic en una illa tan petita el tema que vull tocar, sinó la conseqüència en l'ús social del català de Mallorca que això ha duita. Per mor d'aquest descontrol immigratori i, sobretot, per mor de la política lingüística de l'Estat, que no ha volguda en cap la integració dels immigrants a la Mallorca tradicional, ni el temps de la dictadura feixista d'en Franco ni el temps de la suposada democràcia dels seus hereus, per mor de tot això, com a resultat de tot això, ara tenim que, en el camp de qualsevol trobada social, sigui un míting d'un partit, sigui una reunió de pares d'alumnes, sigui un curset de ioga, sigui una classe de teòrica d'autoescola, sigui un entrenament esportiu, sigui una classe de ball, sigui un curset d'informàtica, sigui una reunió d'una associació de veïnats, sigui una reunió de veïns de la comunitat d'un edifici, sigui una excursió guidada, sigui una reunió per a oferir productes de tupper, de tuppersex, de productes cosmètics, qualsevol reunió social en què qualcú hagi de dirigir la paraula a un grupet sols que hi hagi mitja dotzena de persones que hi assistesquin, és impossible que, abans del locutor acabar la primera frase, no s'aixequin un parell de mans exigint -en castellano!

I què passa aquí? Els mallorquins, com qualsevol poble colonitzat, tots callen. Maldament siguin deu mallorquins i un immigrant, la majoria dels mallorquins no té cap problema en renunciar que li dirigesquin la paraula en mallorquí dins Mallorca. Però és que, fins i tot el tant per cent petit però creixent de mallorquins que voldríem una Mallorca mallorquina, que volem senzillament viure en mallorquí a Mallorca, amb naturalitat, així com hi havíem viscut del temps del rei En Jaume fins a l'esclat del boob turístic dels anys 60, ensenyats com estam de callar i de no pintar un rave dins ca nostra, ens n'afluixam de dir res i acotam el cap. D'aquesta manera, el català de Mallorca va tornant un idioma en teoria oficial, ensenyat a escola, que, quan els convé, tothom l'entén, però que com més va més s'usa només en converses privades, entre dues persones, màxim tres, “en los círculos privados íntimos más reducidos”, que era on deia que feia servir el català el caudillín Aznar.

Però plànyer-se no serveix per res. Aquí se tracta de proposar solucions. Per mi, una institució que fa estona que la va encertar de ple va esser l'Església mallorquina. De quan, els anys 60 del segle XX, el Concili Vaticà II va establir que les misses, en lloc de fer-les en llatí (o com a mínim a més de fer-ne en llatí) en fessen en 'llengua vernacla', se posaren ja de bon començament a fer-ne en català i en castellà. Per l'excusa barata de l'economia lingüística', haurien pogut dir “en castellano nos entendemos todos”, posat que els anys seixantes i setantes la immensa majoria dels mallorquins autòctons ja érem passats per la immersió en castellà a escola. Però, per respecte a la tradició lingüística de Mallorca, l'Església mallorquina va malavejar que els mallorquins assisstents a missa tenguéssem celebracions a voler on poguéssem anar sense sentir-nos estrangers a ca nostra. De visites guiades a La Seu també n'hi ha en les dues versions lingüístiques.

Així és que la minoria creixent de mallorquins amb dignitat lingüística haurem de fer via, a l'hora d'assistir a qualsevol esdeveniment social on hi haurà comunicació oral, a demanar, abans d'anar-hi, si hi haurà trobada en la llengua oficial i pròpia de Mallorca. Si no ens ho asseguren, bonament i alhora amb convicció, ho hem de proposar i exigir. De totd'una, no ens faran cas a la majoria de trobades. Però nosaltres hem de fer servir el mallorquí a les intervencions del públic per posar de manifest que existim. D'aquesta manera, si la minoria creixent militant no deixa censurar el mallorquí, començaran a tenir quaque problema els qui no l'estimen i volen que desaparesqui de les reunions socials. I a poc a poc passaran dues coses: una, que hi haurà immigrants que sentiran interès per aprendre'l. I dues, que els conferenciants, els locutors, els parladors en públic, començaran a trobar sentit a oferir dues versions de les trobades que organitzin, una per a hispanoparlants i una per a catalanoparlants (i parlants d'altres llengües que vulguin aprendre català).

Els guies turístics, si anaven a l'economia lingüística, podrien fer totes les seves eixides en anglès. Però no: per professionalitat, per empatia amb els seus clients turistes i per respecte a la identitat, cultura i llengua d'aquests, fan les explicacions en anglès, en fan en alemany, en fan espanyol, en fan en francès, en fan en italià i, si ens mantenim ferms i actius els mallorquins que volem viure en mallorquí a Mallorca, també en faran amb normalitat en català en qüestió de pocs anys. Això mateix hem d'aconseguir que passi a qualsevol trobada social a Mallorca.

La propera passa serà que, per defecte, el català torni esser la llengua social a Mallorca. I que, en tot cas, siguin els parlants de la resta de llengües nouvingudes, els qui hagin de demanar versió especial.