La campanya política madrilenya pareixia que no acabaria mai i ja és història. Malauradament un dels episodis més lamentables, tot i que recurrents en la crònica d’España. Sens dubte ha estat la campanya més barroera, i amb molta diferència, que hom pugui recordar. La característica principal n’ha estat precisament la manca de debat del que hom suposa hauria d’esser una campanya electoral: confrontació d’idees i propostes de solucions dels problemes que afecten als ciutadans. Doncs d’això no se n’ha pogut parlar, ja que entre les pallassades d’Ayuso per una banda, que cal reconèixer li donen un rèdit digne d’esser estudiat, i per altra banda contrarestar les mateixes pallassades, altres estirabots, insults, mentides, incitacions a l’odi i fins i tot amenaces de mort, no hi ha hagut espai per a més, i això que les televisions centralistes en donaven les 24 hores.

Altres episodis d’antologia quedaren eclipsats immediatament. Per exemple el debat estroncat que va fer rebentar la campanya: Pablo Iglesias acabava de rebre una carta amb quatre bales. La inefable Monasterio (ara acusada de falsedat documental) en feia befa, fou quan Iglesias va abandonar l’aquelarre, que és el que van retransmetre totes les televisions, rebolcant-se en això. Ben poques van tenir espai pel que va venir després, quan la resta representants d’esquerres ja s’aixecava, el patètic portaveu de Ciudadanos encara va tenir la santa barra de dir que precisament per allò calia votar Ciudadanos, perquè eren “el centre”. El vertader i únic, devia voler dir, ja que fins i tot els espanyols més fatxes insisteixen que són de centre.

I ho explicava –l’inútil aquell– filosofant sobre l’equidistància metafísica, entesa com a virtut sobrenatural, que seria el punt mig entre els que amenacen de mort, la dreta “que se ha venido arriba por un quitameallaestaspenas”, i els que demanen justícia social, l’esquerra, insultada de comunista per fer-ho més dramàtic. Ves quina punteria. La realitat dels fets de Ciudadanos ha estat tota una altra, resumible en la cèlebre foto de Colón, altrament dita la del ‘Trifachito’. Pedro Jota (famós per esser molts d’anys l’amo del diari ultra espanyolista El Mundo) va repetir la consigna: equidistància entre els extrems, ni feixistes ni comunistes, “viva el centro”, “arriba España”. Res de nou: tota la dreta, i més enllà, necessita escaïnar que són de centre, i ara “mola” bravejar d’esser més equidistant que no sé què, probablement més equidistant que el centre de la circumferència, com és Madrid: l’equidistància perfecta corregida de ses províncies, a més de capital de l’imperi.

La transició espanyola ja va començar així. El partit d’Adolfo Suárez es deia Unión de Centro Democrático, i no era altra cosa que la continuació, cambiando lo que haya que cambiar, del franquisme. Quan UCD va rebentar la gran majoria que volien continuar xuclant mamella es passaren al PP (a Mallorca...). Ens la varen vendre com una cosa modèlica i exemplar, fins i tot amb un rei de rondalla. Però aquesta moneda també té una creu.

Els que no hem tingut especial contacte amb el país Valencià ara hem sabut que allà hi hagué fins a mil actes de violència protagonitzats per l’extrema dreta, amb un resultat de 13 morts, comptant només fins 1982, que és fins on arriba la tesi de Borja Ribera, entrevistat aquests dies a Vila web . Una de les “novetats” és la connivència d’UCD amb l’extrema dreta violenta (i piolins i jutges... no sé si vos sona), amb un protagonista especial: Abril Martorell, qui fou mà dreta d’Adolfo Suárez. Una altra mà dreta de centre, tant de centre que va esser l’epicentre de les clavegueres de la transició, fou Rodolfo Martín Villa. Ja no tanta novetat és que bona part d’això era per “salvar España dels catalanistes”, quan parlar en lingua vernacula a Alacant, per exemple, ja era un acte de militància. Imaginem-nos una altra tesi de la resta d’España, que en sortiria.

A les Illes tampoc no ens han d’ensenyar res, sobretot de fer el colló, perfectament representat per Jeroni Albertí. Aquí UCD va arrasar com a l’España cañí, mentre Josep Melià i Climent Garau, que es presentaren per Unió Autonomista, reberen una pallissa de ca. Després amb la desfeta d’UCD es va crear Unió Mallorquina, que naturalment varen donar el govern al PP, cosa que en posteriors legislatures no els impedia pactar amb l’esquerra, mentre presidissin el Consell Insular. UM va tenir la pella pel mànec amb un 10% de vots, cosa que ens dona la clau d’això d’escaïnar que no s’és de dretes ni d’esquerres: que es poden vendre al millor postor, i si cal extorsionar. Per això, i per robar, la cúpula d’UM va acabar a la presó, excepte ‘Sant Borràs’. No sé qui deia que li haurien de dedicar la capella de La Trapa. Sobreviure a tot això és un bon miracle.

Per això ocupar el centre dels orgues té tants de pretendents, i no tots decents. La caterva de partits que s’hi ha intentat ficar donaria per a una altra tesi. Els impulsors d’aquells partits després del fracàs solen acabar al PP, tot i què alguns també troben mamella en el Partido Español. Però no escaliven: per aquí n’estan pastant un altre, de partit d’això. Ara discuteixen si s’han de dir “Cabotes per lo nostro” o “Per coions es d’en Monjo”.

Nota bene: això és un quadre de costums, el punt ideològic on es situï cadascú és un altre tema.