algo de nubes
  • Màx: 18.04°
  • Mín: 14.72°
15°

El punt d’inflexió

Parlava de biografies i d’autobiografies: de vides. De totes les que he llegit i rellegit, després de meditar-ho, pensar-ho, reflexionar-ho i tornar-ho a llegir i rellegir, hi ha una biografia, una vida, un llibre que per mi ha suposat el punt d’inflexió de tota la literatura universal. M’estic referint al Nou Testament, els quatre evangelis que narren els fets i les paraules de Jesús de Natzaret, un personatge que es mou entre la confortable perplexitat de la història i la literatura, de la realitat i la ficció, de l’espontaneïtat i l’art. Tots els altres punts d’inflexió existents dins l’esdevenir humà, siguin reals o ficticis, no són res més que un pàl·lid reflex d’aquell. Aquesta és la conclusió a la qual he arribat després de tantes glosses, interpretacions i lectures. Amb tots els respectes. La Humanitat som els humans. Tots. Això és inqüestionable. Tots nosaltres som petits punts d’inflexió, però només un és El Punt d’Inflexió. A mi ja no em queda cap dubte en aquest sentit: la vida de Jesús, la seva història, el seu llibre, la seva biografia, ha deixat consolidat per sempre, o almenys fins el dia d’avui, quina és l’autèntica naturalesa humana i quin és l’essència de la condició humana.

I no m’estic referint només al tema ni al fons, sinó també a la forma. Encara que això darrer es pot considerar menys transcendent, per a mi té una enorme importància. Mai me n’he sabut avenir de que quatre “biògrafs”, sense gens d’experiència en el món de la narrativa escrita, sabessin condensar, de manera tan concisa i completa, la vida humana més considerable i destacada de la tota la història dels homes. Tinc ben present que els relats primitius de Mateu, Lluc, Marc i Joan no eren els que han arribat fins a nosaltres, sinó que han estat fets i refets, escrits i reescrits mil i una vegades d’aleshores ençà. Però això no canvia el valor, si més no literari, de la primera redacció. Com a lector experimentat que soc no puc deixar d’apreciar molt positivament tant l’originalitat del relat com la concisió i la senzillesa del seu estil. Tot plegat denota la gravetat natural dels seus autors.

Estic parlant més de la construcció literària que del contingut, encara que sé que és el contingut allò essencial. Però el que vull dir és que el contingut ja hi era abans de que es posés per escrit. El que vull dir és que és gràcies al treball literari que nosaltres hem conegut aquesta història única i meravellosa. És gràcies a l’escriptura dels fets que en feren els quatre evangelistes que ha arribat fins a nosaltres. Si s’hagués escrit d’una forma vulgar i barroera, sense volta ni solta, no hauria travessat vint segles fins a les nostres mans. Potser, fins i tot, no coneixeríem la vida i la història de Jesús si no s’haguessin escrit els evangelis que les narren. Més encara: potser no existiria el cristianisme, ni la religió catòlica ni moltes d’altres, si quatre homes d’aquella època no haguessin redactat aquesta narració literària, aquesta biografia, aquesta memòria personal, aquest llibre que coneixem com el Nou Testament. Per això he dit que aquest llibre és el veritable punt d’inflexió.

No fa gaire parlava de llibres d’autoajuda i de l’ajuda que m’havien proporcionat a l’hora de suggerir-me arguments i diàlegs per a les meves obres de teatre. Ben cert. Ara he de dir que el Nou Testament és el millor llibre d’autoajuda que he llegit, el que més meditacions íntimes m’ha suggerit, per això també és el que més valoro i estimo. Però cal ser seriosos i no caure en la frivolitat de comentaris ridículs i inconvenients: el Nou Testament no se’l pot considerar un llibre d’autoajuda tal i com els coneixem avui. En primer lloc, no és un llibre comercial, encara que sigui el més venut i segurament el més llegit de tots. Vet aquí una de les seves admirables paradoxes. Perquè no hi ha narració més paradoxal que la dels evangelis. Així m’ho ha semblat sempre, des que penso per compte propi. Tan paradoxal que, en sentit literari estricte, crec molt probable que els quatre evangelis que componen aquest llibre prodigiós conegut com a Nou Testament, a més de ser una biografia escrita a vuit mans, també es pot considerar una novel·la curta -una altra raó per estimar-la i elogiar-la- basada en la realitat, escrita per les mateixes vuit mans. Inspirada en fets reals. Copiada parabòlicament de la mateixa vida humana, la més autèntica, espiritualment i física. Una reproducció lliure de la vida de totes les dones i els homes que hi ha al món, hi ha hagut i hi haurà.

Ja he deixat escrites moltes gosadies avui. Però ja sabem també com és d’atrevida la ignorància. I en aquest terreny de la vida humana, jo, d’ignorant, ho soc de manera infinita. Però no ho soc de les narracions conegudes amb l’etiqueta de realisme màgic. Per a mi, el boom de la literatura sud-americana encapçalada per Juan Rulfo i Gabriel García Márquez té un precedent històric que no l’ha superat mai cap artista de la ploma ni del pensament. M’estic referint al Nou Testament. Els clàssics precristians, com els profetes de la Bíblia, a més de Sòfocles, Aristòfanes, Homer, Virgili i alguns altres, feren la seva aportació importantíssima en el gènere. Però són els tres evangelistes sinòptics, i sobretot el seu col·lega més imaginatiu i espiritual, sant Joan, els que sembraren la llavor definitiva. Les paràboles de Jesús son autèntiques faules de realisme màgic. També, o més encara, ho són les cures miraculoses, la multiplicació dels pans i dels peixos, les resurreccions inexplicables i la conversió de l’aigua en vi. Sobretot la conversió de l’aigua en vi, i encara més la transfiguració de Jesús i la trobada amb Moisès i Elies a la muntanya del Tabor, a mi em semblen dues escenes de realisme màgic, úniques i del tot versemblants.

És o no és real la imaginació? I tant que ho és! Si no ho és, què és? Si la imaginació no fos part de la realitat, no seria. No existiria. Tot el que existeix, és. Tot allò que és, és real. Allò que no és real, no existeix. Tot és realitat, fins i tot la ficció. La literatura, encara que sigui de ficció, està basada en la realitat, és una seqüela i un efecte de la realitat. És la realitat qui la produeix. Així que no cal donar-li més voltes. El punt d’inflexió que ho origina tot no és la vida de Jesús en si, sinó la narració que se n’ha fet d’ella, la interpretació que milions de lectors i d’oients hem confeccionat amb la consideració i el judici personal dels evangelis i del Nou Testament. Sort n’hem tingut dels quatre evangelistes. Sense ells, res no hauria estat ni seria com és. Ramon Llull, en la seva ingènua i santa innocència, a l’hora d’escriure, segons ell, el millor llibre del món, no va intuir que aquest llibre ja estava escrit des de feia mil tres-cents anys i es deia Vida de Jesús.

Fins i tot Déu, quan va crear el món, degué inspirar-se en fets reals, existents, és a dir, en fets màgics i prodigiosos. M’hi hauré de referir sovint en els immediats i futurs comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.