Aquests dies de Pasqua quan les notícies es redueixen a continuar el fil del desenvolupament de la pandèmia sanitària i el moviment de la ciutadania cap a la mar i les muntanyes, una notícia menor ha merescut dues columnes dels diaris. La filla de n’Almudena Grandes, escriptora i en Lluís Garcia Montero, poeta i director del Instituto Cervantes, es presenta a les llistes de Falange a les eleccions de la Comunitat de Madrid.

No sé si haureu vist comentaris de tota casta a les xarxes socials, a mi la veritat és que m’ha sorprès el rebombori, no n’hi ha per tant. He comentat que les ideologies no s’hereten com els pisos, el patrimoni, els mobles, els béns materials inventariats de les famílies.

En aquest cas, de mare i pare d’esquerres la filla ha triat una ideologia caduca, reaccionària, ha triat un partit que pensàvem que ja no es presentava a les eleccions. En el meu cas va ser justament el contrari. De pare i mare de dretes, conservadors, catòlics practicants, de família nombrosa, la seva filla novena, va ser candidata a les primeres eleccions democràtiques, l’any 1977, pel Partit Comunista d’Espanya, i va sortir públicament en portada del diari Ultima Hora, amb titulars on recordaven la ideologia del pare. A més em presentava com atea, i encara ho som.

En el meu cas sé que va provocar disgusts i incomprensions. En el cas de n’Almudena i en Luís m’imagin que també. Si ho coment en aquest article, és per tenir present una màxima que convé recordar. Els fills i les filles són persones independents, pensen per elles mateixes, prenen les seves decisions, encertades o errònies, i són responsabilitat exclusivament d’elles mateixes.

És cert que la infància és l’etapa que marca molts aspectes vitals, de caràcter, de perspectiva, l’educació rebuda influeix molt per exemple en les etapes d’aprenentatge. Qualsevol docent de primària i infantil us diran la importància de la instrucció en l’àmbit familiar, com la coneixen a través de les personetes que reben a les seves aules.

L’adolescència, ja ho sabeu, l’etapa del despertar a la vida adulta amb totes les contradiccions i anades i vingudes, amb la necessitat d’autoafirmació davant l’entorn familiar, sigui amb els germans i germanes, sigui amb la mare i el pare. L’enorme influència de les amistats, les relacions entre iguals, més que la insistència dels deures i obligacions recordats contínuament a la família.

La maternitat i la paternitat s’exerceix en gran part a imitació d’allò que s’ha viscut. Ningú pot ensenyar ni aprendre les relacions sentimentals que s’estableixen amb els infants, «cada família és un món», es diu. Allò que sí que es pot mantenir com a lema, com a recordatori, és la creença que els fills i filles no són «propietats», com els objectes, els béns materials. Són éssers independents.

Sí per una banda l’educació ha de donar les eines per manejar-nos en el nostre entorn i en relació amb els altres, les relacions familiars, el viscut en l’àmbit domèstic ens marca en la vida d’adults. Si s’han vist relacions afectives amb respecte i igualtat es transmetrà amb naturalitat que és l’exemple a seguir. En canvi si es viu en un ambient de violència, verbal, física, psicològica, a més de no poder-ho entendre, segons l’edat dels infants, pot provocar sentiments contradictoris, de rebuig o de super protecció.

Pensareu, ningú neix ensenyat i és cert. La vida és un continu aprenentatge, cal tenir-ho present, també en les relacions humanes, afectives, sentimentals. Per això no oblidem que el respecte cap als altres, sense cap mena de distinció, i la igualtat de dones i homes com a persones són principis propis de persones honestes, de bona voluntat.

Aquestes sí que són idees que independentment de com les has fetes com a pròpies, sigui a través de la família, de l’entorn d’amistats, dels centres escolars, de l’entorn laboral, han de ser presents en la societat.