algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 21°
29°

La poesia, per a qui l'ha de menester

L'any 1999 la Unesco va llançar la proposta de celebrar cada any el 21 de març com a Dia internacional de la poesia.

«La poesia és l'eco de la melodia de l'univers en el cor del humans» va formular Rabindranath Tagore.

«La poesia és alhora un amagatall i un altaveu.» va escriure Nadine Gordimer.

«Escriure poesia després d’Auschwitz és bàrbar», ens llegà Theodor W. Adorno. I qualcú podria al·legar que parlar de poesia ens temps de pandèmia és bàrbar... Però som partidaris de la proposta d'Slavoj Zizek que ens convida a capgirar la formulació d’Adorno. Allò que és bàrbar, allò que resulta impossible en algunes ocasions, és escriure en prosa: «La prosa realista fracassa allà on triomfa l’evocació poètica de l’atmosfera insuportable dels camps de concentració. En altres paraules: quan Adorno declara que la poesia ha esdevingut impossible després d’Auschwitz, aquesta impossibilitat és d’una condició possibilitadora: la poesia és sempre, per definició, 'sobre' alguna cosa de la qual no es pot parlar directament, a la qual només es pot al·ludir».

La poesia és «una arma carregada de futur» va escriure el poeta que maleïa «la poesia concebuda com un luxe cultural pels neutrals», Gabriel Celaya.

Aquesta diada de la poesia, entrau al refugi obert de la poesia! I descobriu que, com va dir Mario Benedetti: «Quan la poesia obre les seves portes és com si canviéssim de món».

I encara que s'hi assembli, no és el mateix el que va dir Walt Whitman: «No deixis de creure mai que les paraules i les poesies sí que poden canviar el món».

Aquest 21 de març, i la resta de l'any, llegiu poesia. Feis-vos-la vostra.

Al cap i a la fi, com li diu el carter a Pablo Neruda en la pel·lícula de Michael Radford: «La poesia no és de qui l'escriu, sinó del qui l'ha de menester.»

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris