Avui, dimarts 23, fa quaranta anys de l’assalt al Congrés dels Diputats i l’intent de cop d’estat dels militars antidemocràtics Tejero, Milan del Bosch, i una llarga llista de noms. Aniversari del fet històric que va «consolidar» la figura del rei com a Cap d’Estat del regne.

Han passat quaranta anys, aquell senyor ara viu a Aràbia amb els seus amics, lluny de la seva família per haver engreixat la seva fortuna sense pagar impostos al seu Estat. Gran exemple per a la ciutadania! Un senyor nomenat «hereu» pel dictador Franco, que acceptà « Los Principios del Movimiento», i que gràcies als militars antidemocràtics va veure reivindicat el seu paper de màxim representant com a «demòcrata de tota la vida».

Quaranta anys més tard la seva figura és motiu de cançons raperes, de burles, de menyspreu, com a ciutadà que s’amaga i no vol passar comptes amb Hisenda, ni tornar a ca seva, ni sortir altra vegada «deman perdó, m’he equivocat» com va fer fa uns anys. Es veu que per temes de caceres i faldes sí que es pot errar, amb temes d’euros a Suïssa, a fundacions diverses, amb això sí que no.

Aquests dies vivim les respostes ciutadanes a l’empresonament de Pablo Hasél, raper, condemnat per les seves cançons. Com el mallorquí Valtonyc, exiliat a Bèlgica. Respostes als carrers no només de ciutats catalanes, també d’arreu de l’Estat, com València, Palma, Madrid, Pamplona... manifestacions pacífiques, la majoria, que acaben amb carreres i aldarulls magnificats pels mitjans.

Violència gratuïta, que desvirtua la solidaritat amb el pres polític, que motiva reaccions airades dels veïns i veïnes afectats pel foc de contenidors, prop dels seus habitatges. Actituds violentes contra entitats bancàries, contra concessionaris de cotxes, botigues, fins i tot contra la seu d’un mitjà de comunicació. Incomprensible. Diversos analistes han comentat que és l’expressió de la ràbia continguda de moltes persones, joves la majoria, davant la crisi econòmica, social, motivada per la pandèmia sanitària. És una explicació. Altres, recorden que moltes vegades dins aquests grups hi sol haver gent pagada, subvencionada, per provocar les forces policials, per fer oblidar el motiu de la protesta a la ciutadania, per influir en l’opinió pública.

Moltes manifestacions dels representants de les dretes més reaccionàries atacant directament ministres, vicepresident inclòs. Altres, amb declaracions sobre la qualitat de la democràcia, «plena» diuen com si n’hi pogués haver de buida...

La democràcia no té adjectius, ni plena, ni buida. És l’exercici de drets, i vivim moments on la pràctica d’alguns d’aquests drets es veu qüestionat per una branca d’aquest sistema, el poder judicial. Fa uns dies, a un programa de debats de TV3, un jurista el qualificava de «partit judicial» per la intromissió en la política que està fent una part de la judicatura a través de les seves sentències i resolucions.

Un Estat europeu, com l’espanyol, que tanca a la presó persones per exercir la llibertat d’expressió, o convocar un referèndum, o... Tantes persones amb casos judicials oberts per exercir drets democràtics en el segle vint-i-u, és motiu de dubtes raonables sobre la interpretació de les lleis que fan els jutges. I que fonamenten més que mai la demanda d’una Amnistia que obri definitivament les presons i tanqui causes judicials.

Han passat quaranta anys de l’assalt al Congrés, quaranta-tres de l’aprovació de la Constitució. No estaria malament obrir un debat públic sobre les mancances d’aquesta carta magna, i adequar-la als temps que vivim ara.

A Europa s’han modificat Constitucions des de 1945 a molts estats, amb debats i polèmiques, amb democràcia en una paraula. Aquí, la interpretació no democràtica que fan tants partits i representants de la judicatura, és un avís que cal atendre, convé modificar-la per arrelar-la en els principis democràtics sense els entrebancs i les pressions que es varen viure aquell llunyà 1978.

I no ho oblidem, aquest arrelament en els drets de la democràcia farà que l’extrema dreta tan envalentida ara, resti més aïllada, en minoria.