algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.54°
18°

‘El nin’ ha fet cent anys

Ben bé la podríem qualificar de primera pel·lícula clàssica. És clar que estudiosos i llepafils optarien per títols anteriors, dels que molt poca gent en té notícia. Lògicament tenia uns antecedents, com tot, si bé en aquest cas els antecedents ja són la mestria acumulada pel mateix Chaplin, que a més estava recreant la seva pròpia infantesa a Londres. Aprofitant l’avinentesa del centenari The Kid s’ha reposat en cartellera, es pot veure en pantalla grossa al CineCiutat, entre altres.

El 1921 Charlot ja és mundialment famós per les charlotades, però sobretot per la singularitat del personatge, realment únic: en el vestir, en la gesticulació, en qualsevol moviment, ben especialment en la manera de córrer i, el súmmum, la manera de girar els caps de cantó mentre corre, normalment perquè l’encalcen. El personatge és el protagonista absolut d’aquelles pel·lícules d’slapstick, que així es coneixen les de per riure d’aquella primera etapa, amb ocurrències enfilades així com surten, poc més que un encadenat de gags de la rialla més primària: coces al cul, carreres, malentesos, polissonades i el municipal que t’encalça. D’aquestes pel·liculetes, que es fan gairebé improvisades, Chaplin aviat en serà director i no molt més tard en controlarà tota la producció.

Però Charlot és molt més que això i cada vegada mostrarà més un interior de tendresa, bonhomia, empatia... Aviat mostrarà la vessant de solidaritat amb els més desvalguts. La pròxima passa és la crítica social, que va calant sense adonar-se’n, mercè a la genialitat de l’autor en oferir-ho tot en clau d’humor, i en tota la gama imaginable: de l’slapstick a l’humor negre, passant pel més sofisticat i arribant a parodiar Hitler avant la lettre. Chaplin, a part de sempre, va fer riure tothom durant la Primera Guerra Mundial, la Segona i durant la Gran Depressió.

El nin ja té la gran majoria d’ingredients esmentats: el drama i la denúncia social hi són ben palesos, en una pel·lícula ja de 70 minuts. Mentre altres es rebolcaran en els ‘feliços 20’, ell el 1917 ja ha estrenat L’immigrant, ací el famós rodamón ja evoluciona: el personatge esdevé més real, un de tants, tantíssims, que s’han cansat de passar fam i van a provar de fer les amèriques. El 1918 estrenarà altres dues grans obres: Shoulder Arms, que ja es pot considerar antibèl·lica, els anys de la Primera Guerra Mundial, i Vida de cans, ja de forta crítica social, clar precedent d’El nin.

Si tot el que s’ha esmentat és discutible ja no ho és La febre de l’or (1925). Aquesta sempre ha figurat als cànons de les millors pel·lícules, que ens agradi o no seria un altre tema. Ací el nostre rodamón deixa les corredisses urbanes i es fa aventurer a la recerca de l’or, que ja no és al far west desèrtic sinó per Alaska, i és van produint una sèrie de seqüències, bona part de les quals sempre han figurat a l’antologia del cinema, com per exemple la “vega” de menjar-se una bota bullida i llepar-ne les tatxes, o una altra “tan simple” com un ball de panets amb forquetes. Això dins una història narrativa cada cop més complexa. Hom diria que a partir d’ací Chaplin ja només farà obres mestres i molt espaiades en el temps, entre altres coses perquè el gran mestre ho fa gairebé tot: protagonista, guionista, director, productor, muntatge i fins i tot la banda sonora.

Cal recordar que fins ara som a l’època del cinema mut, que al 1927, en entrar el cinema sonor provoca el primer crac en la història d’aquesta indústria. Pel que fa als gustos del públic no cal dir que el canvi és immediat i absolut, les pel·lícules mudes, i més aquella manera de fer-les, aviat seran història (s’explica perfectament a Singing in the Rain). Per a la indústria en general es canvia el sistema dalt baix i continuen, però per a la gran majoria d’actors és la mort amb prebes, ja que no es podran adaptar, per exemple els principals coreligionaris del nostre protagonista: Buster Keaton o Harold Lloyd. I Chaplin? tota la seva fama, mestria i experiència era en el mim. Com es podrà adaptar a la nova interpretació?

Doncs la seva solució és continuar com si res no hagués passat, o gairebé, o sigui com sempre: a destemps, a contrarosca, com si tingués necessitat d’un fracàs total, el 1936 estrena Temps moderns, que de tan moderns què són encara ho són, moderns, 85 anys després. Just abans del crac de Sa Nostra, sa fundació patrocinava una revista de cinema que es deia precisament Temps moderns. Doncs allò va del típic obrer que no és altra cosa que un element més del treball en cadena, i ben encadenat a una gran fàbrica qualsevol, però sobretot despersonalitzadora. Ací ja utilitza el so, per a la banda sonora i els renous ambientals inherents a aital fàbrica, el protagonista ni mu (amb una petita sorpresa).

Caldrà esperar fins 1940 per a què el nostre protagonista parli d’una punyetera vegada, i ara ho farà per partida doble, ja que interpreta alhora Hitler i el que queda d’aquell rodamón: un barberet jueu a qui encalçaran per esser jueu. El món ja no té cap gràcia, però ‘el barber’ no se n’adona. Si ens fixam en la data és d’abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, quan la majoria feia el colló (“...ara venen a cercar els comunistes, però com que jo no soc comunista...”).

A partir de 1950 Estats Units viu una època semblant a la de Trump, coneguda com la ‘Caça de Bruixes’, que consistia bàsicament en acusar de ‘comunista’ als que no es declaraven addictes al règim (ho degueren copiar d’Espanya). Una de les víctimes en fou Sir Charles Spencer Chaplin, qui “en vista de l’èxit” es va auto exiliar a Suïssa, on va viure les darreres dècades de sa vida.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.