El govern més progressista del món mundial de les Balears ha trobat la solució salomònica per al cas Ternelles: un canvi de cromos amb la Corporación Financiera Alba, dels descendents d’en Verga. A canvi de tornar deixar arribar a cala Castell es crea una, o dues zones d’exclusió al puig Roig (Mossa). Sens dubte és una bona jugada, ja que el cas Ternelles és el símbol de la híper apropiació del paisatge i la natura a la mallorquina, on sempre guanyen els més poderosos, en aquest cas amb la col·laboració inestimable d’ecomercenaris. El cas s’ha convertit en una mena de fideïcomís que ja no entén ningú. L’única cosa clara és que amb els plets aquests guanya el que pot pagar els missers més cars.

Així quasi tots els plets sobre camins es perden o s’allarguen dècades, mentre la llei de camins encara no ha servit per a res. L’excursionisme, que va néixer a Catalunya i sempre ha estat un pilar de sa cultura, a Mallorca és una activitat gairebé clandestina, ja que tota la serra està xaletitzada, corralitzada o filferrada perquè sí. La gent normal camina per les carreteres, i de tan normal que ho troba ni protesta.

I amb uns jutges que s’estimen més empresonar el Hasél que investigar 65 milions regalats a l’ex amant de l’ex rei, no hi ha cap motiu per estar tranquil amb aquest canvi de cromos. Com acaba el camí de cala Castell “ja ho veurem”, mentre que una zona d’exclusió al puig Roig és molt més preocupant: un altre tros de Mallorca perdut per als mallorquins, i turistes. I és que la famosa volta al puig Roig, que és un itinerari únic per poder veure el sector de gregal del puig, ja fa molts d’anys que té unes condicions límit, tant que la pròxima fase ja serà la prohibició total.

I tot això per mor del voltors? Fa 40 anys els voltors arribaren al perill d’extinció (a Mallorca, però n’hi ha des de la península fins a l’Índia), sobretot gràcies a caçadors i emmetzinadors en connivència amb els propietaris (no podia esser d’altra manera). Aleshores va esser objecte d’una campanya ecologista emblemàtica i històrica que ens ha marcat, i ho hem fet tan bé, excursionistes inclosos, que actualment és abundant i fora de perill (els darrers 20 anys la població s’ha multiplicat per 5) idò deu esser hora de poder parlar dels voltors com de qualsevol altra cosa. Per exemple de revisar si als voltors se’ls ha de mantenir artificialment i indefinidament, i si això és natural o artificial.

Per acabar-ho de compondre fa uns deu anys, amb un huracà, varen arribar a Mallorca un estol de voltors forasters (Gyps non Aegypius, que vol dir d’una altra espècie). Amb la psicosi creada de la invasionitis, afegida a l’adoració dels voltors “mallorquins” era d’esperar que traurien els voltors forasters a bastonades, ja que ocupen el mateix nínxol ecològic que els nostres (mengen del mateix plat). Idò no: la primera reacció va esser de no intervenir, però ara ja s’han instal·lat i també serveixen d’excusa per tancar encara més: ara el puig Roig. És a dir que s’està protegint una espècie competidora dels nostres voltors sagrats que estaven en perill de ja no sabem què. La línia que separa les espècies invasores (eliminables) de les més vulnerables (que serveixen per tancar la Serra) de cada vegada és més esotèrica.

I per a que no sigui tot tan agre acabarem amb una anècdota, ma non troppo. Fa uns anys es va fer un estudi dels arbres monumentals de Puigpunyent. De 20 exemplars extraordinaris inventariats, només en dos casos hi va haver problemes seriosos per acostar-s’hi: justament els dos únics que ja estaven “protegits” pel Govern (els famosos “arbres singulars”, els roures i s’Alzina grossa), i tan protegits estaven que estaven tancats en tanques per tancar els arbres que tancaven. Tanquera mallorquina.

Idò per poder fer aquell estudi tècnic, gratis et amore per variar, i que va servir per incloure arbres al catàleg municipal de patrimoni històric, el protagonista va haver de botar una filferrada, ja que la fitxa del Govern era un nyarro, amb tanta mala sort que un que s’acostava amb un gaiato va resultar que era l’amo dels roures i encara el va encalçar. Quan ho va comentar al batle li va dir que no es preocupàs, que el Casat Nou ja s’havia venut, només era que aquell homenet encara tenia atacs de propietitis mallorquina retroactiva. Ara és d’un holandès i es Joncar, aquest tros de bosc tan guapo a l’entrada del poble, és obert. S’alzina Grossa en canvi, encara està tancada en una tanca que no té altra funció que tancar l’alzina, i no té cap rètol on informi que fa 30 anys que està tan protegida com prohibida.