Seguesc un fil de twitter absolutament sucós sobre la nostra percepció d'altres identitats i el paper que hi juguen els prejudicis. Aquests judicis sense fonament que condicionen la nostra visió dels altres se solen sustentar en els estereotips, imatges sobre col·lectius, que es van construint socialment i que condicionen de mala manera la nostra percepció de la realitat.

Per les piulades esmentades, sabem que na Nàdia va néixer al Marroc i que avui viu en algun lloc (indeterminat) dels Països Catalans. Ella ens hi explica quines són les reaccions dels nascuts aquí a l'hora de conèixer la seua procedència marroquina. I ens mostra (segons ella, escollides entre d'altres) set reaccions que se li han fet avinents en diverses ocasions.

La primera no deixa de ser absurda. Hi ha “els que se sorprenen i et demanen com a prova irrefutable que els parlis en marroquí”. Aquí partim senzillament de la ignorància. I això que el Marroc no ens queda a l'altra punta del món! El “marroquí”, evidentment, no existeix. Na Nàdia podria parlar, a ca seua, la variant àrab del nord d'Àfrica (ço és el dariyya), una de les quatre variants de l'amazic (ta-xeldit, ta-xelhit, ta-riffit o tuareg), o una altra llengua que encara no desvetllarem. Això, suposant que no tengués el pare (si era la mare no seria tan determinant) fill d'antic ocupant (és a dir, francoparlant o hispanoparlant). Però “marroquí”, això que se'n diu “marroquí”, no existeix. I la gent nascuda aquí que coneix na Nàdia no en té ni idea.

El segon tipus d'indígena amb què es topa la nostra protagonista fa molta angúnia, més de quatre dècades després d'haver-la dinyat Franco. Es tracta d'aquell individu que, per molt que els parlis català (“que els recitis el Virolai amb un accent lleidatà de collons”, diu al tuit) et seguiran parlant castellà. Són els diglòssics, els irrespectuosos, els estrangeritzadors, els que s'autoodien, els espanyolistes viscerals, els que ho fan per pura desídia, els que no volen que els marroquins, al cap i a la fi, “siguin com nosaltres”. Ja hem dit d'altres vegades en aquesta mateixa columna que el fet de parlar en castellà a algú perquè “no fa pinta de ser d'aquí” constitueix una manca de respecte que no mereix ni els desqualificatius que ara mateix li posaríem.

La tercera tipologia és la del prejudicialista que et dirà tot el que et perds per no menjar porc. Com diu ella mateixa: “què et fa pensar que soc musulmana?”. Per ventura tots els eivissencs de vuit llinatges són catòlics practicants i només mengen verd durant la quaresma? No fotem!

La quarta categoria fa referència als bonistes aproximatius que et diuen com és de preciós el Marroc, com són d'hospitalaris els marroquins (com diu Said el Kathaoui: “tots, sempre?”), i et contarà les vegades que hi ha anat i com s'ho ha passat de bé viatjant-hi.

La cinquena es refereix als que “donen per fet que tu tens NIE i no DNI”. Pensem que, avui, la majoria dels nascuts al Marroc que viuen entre nosaltres, com és lògic, a l'espera del document que ens hagi d'expedir la futura República catalana, tenen DNI. Just igualet que els que hem nascut aquí.

La sisena ens resulta molt familiar, a tots els que tenim el català com a primera llengua. I es troba a la base de totes les actituds xenòfobes. És la dels que et perdonen el fet d'haver nascut en un lloc determinat, o de tenir una identitat concreta que no els agrada. Aquests, senzillament, marquen una diferència entre tu i “els teus”, tot creient que et fan un favor. Mostren, per tant, una xenofòbia profunda, banal, rotunda, sense pal·liatius. Són els que et diuen “però tu no ets com els altres”.

La setena permet a na Nàdia rematar-los a tots, un darrere l'altre. Són els que diuen “peeeeerò no portes mocador?”. Davant la pregunta, mediatitzada també pels estereotips (és a dir, pels prejudicis), na Nàdia respon... que és jueva de Tànger!

Quan ens trobam davant algú que ha nascut al Marroc, idò, en termes del fil de piulades esmentat, suposam que parla “marroquí” (inexistent), que no sap català (cada dia n'hi ha més que en saben i que el parlen sense cap problema), que no menja porc ni beu alcohol (no tots són musulmans), que pensa que el seu país és una meravella (n'hi ha de ben crítics), que és “estranger” (n'hi ha que són ben d'aquí), que és bona persona (en contrast amb els altres, que són dolents) i que ha d'anar abillada d'una manera determinada (n'hi ha que duen bikini i cabells al vent). Observador i amant de la pluralitat lingüística, l'únic que em queda a l'aire, de na Nàdia, és si deu saber hebreu.