Borges deia que la gran literatura és sempre, en el fons, humorística. Crec que som moltíssims els que li donem la raó. I no li donem només la raó els que tenim la curolla de la lectura, sinó també els de l’escriptura, els de la creació. També crec que la majoria d’escriptors escriuen per entretenir-se, per passar l’estona de la millor manera que saben i poden. Per això, el seu entreteniment també és el dels qui el llegeixen. Ha de ser així per força, perquè si no ho fos no existiria fa temps la literatura, ni la ficció, ni la creació artística ni l’art en general.

Ho dic, perquè els mateixos llibres ho saben. O així m’ho sembla. Saben que són interessants, la qual cosa significa que saben que són divertits i entretinguts i que transmeten benestar i plenitud emocional a qui els llegeix. Volen ser llegits, en una paraula. A mi m’ho demostren moltes vegades al cap de l’any i de manera sovintejada. S’ha esdevingut en moltes ocasions que jo em trobo còmodament assegut a la meva vella butaca de sempre, enfonsada pel pes de tantes hores i de tantes lectures, situada al costat de la finestra per on entra la claror de l’alba, llegint el meu primer llibre del dia. Una novel·la, un assaig, una biografia, un poemari, una obra de teatre o unes memòries. El que sigui, perquè del que es tracta és de passar-m’ho bé, d’estar a gust en companyia del llibre que m’acompanya i amb l’autor que el va escriure. Potser que no hagi acabat la son del tot i que, sense cap voluntat per part meva, faci una mica de becaina. Sé que, a més del llibre que tinc a les mans, estic envoltat de molts altres llibres que farceixen els prestatges de la meva biblioteca personal. També hi ha molts exemplars escampats per terra, sobre les cadires i les taules que ocupen l’espai on hi passo i hi he viscut tantes i tantes ficcions i tantes fantasies.

De sobte, la son es fa somni. Entro en un inquietant somieig. A cada segon que passa es converteix en un aldarull, en una manifestació tumultuosa que no em sembla del tot pacífica. Què passa? Tots els llibres, o la gran majoria, cobren moviment i es posen a saltar a sobre meu, fent tota mena d’exclamacions en veu molt alta i cridanera, com si estassin molt enfadats amb mi. Exigeixen la meva atenció immediata. Volen que els llegeixi, uns perquè fa anys que els tinc als prestatges i encara no els llegit mai, d’altres perquè necessiten que els rellegeixi, d’altres perquè tenen necessitat de que consulti alguna paraula subratllada, una frase, un paràgraf o una pàgina sencera.

- Llegim! Llegim d’una punyetera vegada! -crida un dels llibrots que ha baixat de la seva prestatgeria amb gran enrenou. Es tracta d’un volum de la primera Guerra Mundial, que jo vaig adquirir fa anys i que no he oberta mai. M’imagino que deu ser una d’aquestes cròniques inacabables escrites per algun historiador erudit que té un estil literari avorridíssim.

- Llegim a mi! -crida “La alternativa del Diablo”, de Frederich Forsyte, que va estar molt de moda fa més de trenta anys i que jo vaig comprar perquè tothom en parlava. Però mai he trobat temps per llegir-lo. Sempre he rebutjat els best-sellers, però els comprava per esbrinar què era el que els convertia en un gran èxit de vendes.

- I a mi quan em tornaràs a llegir? -em pregunta “l’Odissea”, d’Homer- “Fa estona que no m’has llegit!”

És cert, tenen raó els meus llibres. A molts els tinc del tot abandonats. A d’altres no sé ni si els tinc. N’hi ha que no puc explicar com és que han vingut a parar a casa meva. N’hi ha molts que tinc moltes ganes de rellegir-los, però no trobo mai temps per fer-ho.

No em puc perdonar la meva desídia, la meva mandra. No és que estigui mai ni una sola hora sense llegir, però no dono l’abast de llegir tot el que es troba enfilat a les parets de la biblioteca. Em culpo de ser tan lent en les meves lectures, de ser tan reflexiu, de perdre tant el temps fent anotacions i prenent notes.

Estic sepultat pels llibres. No sé com alliberar-me de tants autors i tants títols, de tanta lletra impresa, de tantes paraules i de tanta tinta estampada en paper. No sé com he de fugir d’aquella càrrega literària tan tumultuosa i cridanera.

- Fugiu, fugiu! -crido jo, espolsant-me de sobre totes aquelles novel·les, aquells manuals de tot tipus de disciplines artístiques i creatives, aquells poemaris, aquelles obres de teatre, aquells reculls de contes, aquelles biografies, aquelles inacabables memòries, aquells diccionaris i aquelles col·leccions interminables de cròniques de viatges, de reportatges històrics i de relats policíacs i de lladres i serenos i de literatura infantil. Estic suant per tot el cos. No sé com desempallegar-me de tot plegat.

Em desperta la veu dolça d’un llibre obert de pàgines, eixancat sobre les meves cuixes, amb il·lustracions a mà i colors resplendents, de la millor historieta que s’ha escrit mai al món, “Alícia en el País de les Meravelles”. “Fa estona que no m’has acaronat. No creus que ja torna ser hora de que ho facis?” Alícia, la meva Alícia! Lewis Carroll, el meu estimat i admirat Lewis Carroll! Obro completament els ulls i miro al meu voltant. Tot està en ordre. Tots els llibres han tornat a col·locar-se el seu lloc habitual. Tot recobra la vida assossegada de la meva rutina de lector empedreït.

Me n’alegro. Agafo el llibre més juganer del món, per la pàgina on es troba obert damunt la meva panxa mig adormida, i llegeixo: “El que importa no és qui té raó, sinó qui mana aquí”. Alhora, contemplo com es dilueix el gat de Cheshire i el seu somriure entremaliat.

Oh, Alícia! Oh, Lewis Carroll!