Llegint llegint, no pares mai de descobrir coses sorprenents i meravelloses. Un dels descobriments més gran de la lectura és que no acabes mai. Sempre resten coses per descobrir. Llegint descobrim que, encara que no d’una manera absoluta, no ho sabrem mai tot. Millor dit, no sabrem gairebé mai res: ni del món ni de nosaltres mateixos. És extraordinari!

Per exemple, hi va haver un temps que el Sol no existia. Sembla que el temps ja existia, però el Sol va venir més tard. Abans i molt abans, hi havia moltes coses que no existien. No tot ha existit sempre. Abans no existia Ulisses, ni don Quijote de la Mancha, ni Macbeth, ni el Geperut de Notre Dame, ni W. A. Mozart, ni Roger Federer ni Lionel Messi. Sembla mentida, sembla que no pugui ser, però és així. Ho diuen els llibres. Com és possible que es pogués viure sense aquests personatges històrics tan rellevants? Així com no existia el Sol, no existia la Terra ni la Lluna. No existia la Via Làctia. Ho diuen els llibres, i jo els llibres me’ls crec. El llibre per excel·lència, el llibre de llibres, la Bíblia, ho diu tot començar, al llibre del Gènesi. A mi em meravella aquest llibre. Qui el va escriure? Com sabia el seu autor tot el que sabia? Quina imaginació més gran! Quanta inspiració! Quanta saviesa! No ho dic pas ni amb un sol gram d’ironia: és el que penso. I ara afegiré més: els creadors del món són els escriptors. Sense ells, el món no existiria. Si no haguessin escrit els seus llibres, no sabríem la veritat de res. Sense els llibres no només no hi hauria món, no hi hauria veritat. La veritat són els llibres!

Ja es veu que gaudeixo amb els llibres i amb la seva lectura. En el principi era el Verb, i el verb es va fer Llibre. I el Llibre era el Verb. I així successivament. Com a bon lector, soc un home de fe. Crec en la inspiració, en la intuïció, en la imaginació i en el Llibre. No només hi crec, em fa feliç creure-hi. Perquè no es tracta de descobrir i de conèixer, es tracta de que passin coses i que aquestes coses ens alegrin l’existència de tots i la vida de cadascú. Aquest és el miracle. Es tracta de que el nostre equip de futbol guanyi la Champions League: això és la felicitat. Tota la resta és dir per dir i xerrar per xerrar.

Gràcies als novel·listes, als dramaturgs, als poetes i a molta altra gent desenfeinada, els lectors gaudim de la vida. Gràcies, també, als autors de conjectures científiques, sobretot, als neuròlegs i als físics teòrics. Jo flipo amb aquestes magnífiques i prodigioses lectures. Llegiu-los: teniu el joc i l’humor assegurats. Els científics humanistes ens parlen més de filosofia que de ciència, i això és un punt al seu favor. No són deterministes, no són dogmàtics, no són absolutistes: són humils. Molt humils, i això els humanitza, els fa grans. Afortunadament, n’hi ha per triar i remenar. No entenc com no són més coneguts del gran públic, més populars. Els llibres d’aquests autors aporten més benestar a la gent que les seves troballes científiques i que les victòries del Barça. Més que cap altra cosa, saben pensar. I, la majoria d’ells, tenen un estil literari envejable. Pertanyen, per mi, al selecte grup d’escriptors genials del present, de l’actualitat més avantguardista.

Deu fer ja uns vint-i-cinc anys que vaig ensopegar amb un d’aquests personatges privilegiats que es dediquen a l’observació del món i de l’home, que tenen el coratge d’escriure i publicar les seves reflexions admirables i desconcertants. Aleshores ell encara vivia i li acabaven de concedir el premi Nobel de Física. Es tracta de Leon Lederman. El vaig conèixer a través d’un dels seus grans llibres, segurament el millor: “La partícula divina”. Un llibre apassionant, amb un sentit lúdic i de l’humor excel·lent. No existeix el premi Nobel d’Humor, però si existís també li haurien donat a ell. Lederman representa aquest esperit sorneguer que caracteritza els grans científics, des de Demòcrit fins avui mateix.

Parlant de Demòcrit, Leon Lederman ens mostra com s’hauria de confeccionar una gran obra de teatre de contingut filosòfic i científic. Tant Samuel Beckett com Eugène Ionesco, si l’haguessin conegut, s’haurien inspirat en ell. L’obra consta de dos únics protagonistes: Demòcrit i el mateix Ledermann. No puc estar-me de transcriure’n uns quants diàlegs:

“LEDERMAN: Perdoni. És vostè el nou matemàtic que se suposa que ens havien d’enviar de la Universitat de Chicago?

DEMÒCRIT: Aquest és el meu ofici. Em dic Demòcrit. Vinc d’Abdera, no de Chicago. Em coneixen com el Filòsof que Riu.

LEDERMAN: Abdera?

DEMÒCRIT: És un poblet de Tràcia, a la mateixa Grècia.

LEDERMAN: No recordo haver demanat ningú de Tràcia. Aquí no ens fa falta cap filòsof que rigui. Aquí tots els acudits els conto jo.

DEMÒCRIT: Sí, he sentit a parlar de vostè, el Director que Riu. Busco la petitesa. Busco la cosa més petita.

LEDERMAN: Ha vingut al lloc adequat. Cercar allò més petit és la nostra especialitat.

DEMÒCRIT: Això m’han dit. Fa vint-i-quatre segles que ho busco. Només vull comprovar una de les meves idees.

LEDERMAN: Es refereix a l’àtom?

DEMÒCRIT: Sí, a l’àtom, la partícula última, invisible i indivisible. La rajola amb la que es construeix la naturalesa. Voldria saber fins a quin punt s’ha refinat la meva teoria.

.....

LEDERMAN.- Li ve de gust escoltar la meva teoria sobre el menjar xinès en la violació de la simetria especular? És tan vàlida com dir que el món està fet d’aire, terra, foc i aigua...

DEMÒCRIT: Sigui com sigui, Tales, com jo mateix, es feia una pregunta bàsica: De què està fet el món i com funciona? Al nostre voltant tot sembla un caos. Brosten les flors, i moren. Els meteorits cauen del cel. Els huracans emergeixen no se sap d’on. Els homes es fan vells i es tornen pols... Vostè deu ser un d’aquests que es diuen experimentadors.

LEDERMAN: Que això li suposa a vostè algun problema?

DEMÒCRIT: Ja m’he adonat dels seus sarcasmes sobre la teoria grega. Els seus prejudicis neixen de moltes d’aquestes idees que no es presten a una verificació experimental concloent.

LEDERMAN: És cert. Els experimentadors volem entranyablement les idees que es poden verificar. Així és com ens guanyem la vida.

DEMÒCRIT: Vaig descobrir l’àtom mitjançant la Raó Pura.

LEDERMAN: Això indica que no va fer cap experiment.

DEMÒCRIT: Alguns experiments els fa millor la ment que els majors i més precisos instruments dels que aquí disposeu".

.....

M’he permès unes quantes llibertats literàries en aquesta transcripció. El diàleg entre els dos savis és molt més dens i més llarg. Però penso que és del tot adient, i un bon exemple per imaginar com eren els diàlegs anteriors a l’existència del Sol.