Arraconats i confinats per responsabilitat i per temor a la maleïda pandèmia vàrem haver de contemplar astorats en alguna solemne interrupció televisiva com una turba s’enfilava per les parets del Capitoli, temple de la democràcia als EUA, tiraven a terra les tanques posades com a mesura de seguretat i s’enfrontaven a la policia. Aquestes imatges es varen reproduir en els dies següents desenes o centenars de vegades, especialment si comptam les de diferents mitjans de comunicació. Ningú no podrà dir que no va poder veure unes quantes repeticions i segurament hauríem de ser capaços de tenir clar què és el que vàrem veure.

També vàrem poder escoltar o llegir la traducció a peu d’imatge del que havia dit el president que no havia reconegut la derrota i que directament o subliminalment encoratjava els seus adeptes, que en té, a impedir que fos nomenat president Biden, persona que havia guanyat les darreres eleccions. Trump, amb l’excusa que li havien comès frau a les eleccions i que li robaven la presidència animava els seus a impedir-ho. I aquests es varen convertir en salvatges i varen rompre dos cordons policials i després anaven rompent quants vidres topaven a les finestres o a les portes que els impedien el pas. Vàrem haver de veure com una dona jove s’enfilava damunt l’espatla d’un company se suposa per rompre el vidre d’una porta per la part de dalt i també vàrem haver de contemplar com una persona, després varen dir que era un policia, li disparava quasi a boca de canó des de l’altra part de la porta i com aquella al·lota queia en terra, o morta o ferida de mort. Varen entrar dins els despatxos varen tirar-ho tot pel terra, varen rompre cadires i varen fer quants més desastres millor, mentre els senadors que podien es tancaven dins els seus despatxos atemorits que la turba no els pogués agafar.

Al dia següent després d’haver-hi hagut aquest assalt al Capitoli, el món va reaccionar completament esverat. A l’Estat espanyol els qui pretenen esser esquerra condemnaven aquesta acció i el president Trump, ja que se sentien solidaris amb el partit demòcrata americà. A l’extrema dreta li costava fer aquesta condemna, ja que intentaven justificar-la per culpa de les possibles trampes que s’haguessin pogut fer a les eleccions. La dreta condemnava l’acció de tal manera que pareixia que ho feia per obligació, però tant la dreta com la dreta extrema no perdien l’ocasió d’afirmar que la turba americana havia fet el mateix que la independentista en les diferents ocasions que es va manifestar a Barcelona o que va envoltar el Parlament català. I que si als EUA era sedició, a Catalunya també ho era, i que si ara havia estat insurrecció, allà també, per tant els independentistes no tenien raó.

Quanta maldat escampar aquest pensament, quanta mala intenció, quantes ganes de resoldre problemes amb mentides i sense diàleg... Per Amèrica, l’expresident Trump ha mig rectificat, aconsellat pels seus assessors, davant el perill de sofrir un judici polític en què es determinàs expulsar-lo del poder i enviar-lo a alguna casa de repòs.

A partir d’aquesta teorització de la dreta, polítics, periodistes i tertulians, vaig pensar que la major part de la dreta espanyola representava el franquisme, amb totes les desgràcies que va ocasionar i que ells encara no l’han condemnat. I que als EUA, fins ara paradís de la democràcia, podran encunyar la nova paraula “trumpisme”, ja que aquest moviment segurament no morirà a partir de la desaparició política de Trump, sinó que perviurà i s’engrossirà com ho està fent a la resta del món, especialment a Europa.