La darrera gesta gloriosa de l’exèrcit espanyol degué esser Trafalgar, que efectivament va esser una derrota històrica, però... i l’honor? I el Dios-Patria-Rey? Això no tan sols va quedar intacte sinó que es consolidaria com a marca de l’espanyolisme. Una mena de vacuna per a mòmies. Els anglesos, que pareix que van sobrats de monuments, ho celebraren amb una de les places emblemàtiques de Londres.

Després vengué la guerra de la Independència (per als espanyolistes, aquí en diuen la guerra del Francès), que deu esser la mentida més gran jamai contada. És un dels motius, el primer capítol, pels quals no s’entén res de la història del segle XIX. Els francesos afusellaven madrilenys (el més valents i desgraciats) aquell dos de maig, però... què feia l’exèrcit francès a Madrid? I l’exèrcit espanyol que feia, “cursillos de honor”? És la síndrome Mogambo: una pel·lícula on hi havia adulteri, però com que al codi d’honor franquista això no existia, en la versió censurada el matrimoni es va traduir com a què eren germans, amb la qual cosa no s’entenia res, el públic de postguerra estava entabanat amb els semideus de Hollywood i ni se n’adona d’un incest que no tenia ni cap ni peus.

Doncs va passar el que no diuen els llibres d’història, almanco els de l’escola: que quan s’acostava Napoleó el rei Carles IV es va concagar i li va vendre Espanya, això sí, amb una clàusula molt espanyolista que era no tocar els privilegis l’Església, d’afusellar els joves “respondones” naturalment no en deia res. Després per pintar la història troben una mena de pastoret heroi a cada “región” que varen catalitzar el renaixement d’Espanya: el tamborer del Bruc, lo Palleter... i naturalment Agustina de Aragón. Però segons mestre Pere Morey, que la sabia més llarga que molts historiadors embullosos, sinó hagués estat pels anglesos, comandats per Wellington, a Madrid ja parlarien Francès. Els anglesos ho celebraren més físicament amb una de les places emblemàtiques de Liverpool, amb plaques on enumeren una dotzena de ‘Bailens’ dels anglesos arruixant els francesos.

En vista de l’èxit l’exercit espanyol es va especialitzar, gairebé en exclusiva, en fer la guerra contra els altres espanyols: el que no eren dels seus. La darrera gesta gloriosa, segons molts d’ells, n’hi ha que encara l’enyoren, va esser la guerra de Franco. En democràcia ens havien fet creure que l’exèrcit també era democràtic, però el darrer escàndol indica tot el contrari: “Hay que fusilar 26 millones de hijos de puta”, han escrit, entre moltes altres barbaritats.

És cert que s’ha manifestat ara que estan retirats, però eren en actiu en suposada plena democràcia i cobraven esplèndidament per defensar-la. Havien grimpat pels galons i medalles amb la famosa constitució del 78, que els seus correligionaris polítics tenen com la bíblia, només per usar-la contra els altres. Alguns han tingut “mando en plaza” i aquesta genteta de jubilat encara gaudeix de privilegis en nòmina, en espècie i per a fer de bufa.

Valtònyc està exiliat a Flandes per haver fet una cançó que, per posar-ho a la mateixa balança, suposarem deia el mateix que els militars aquests. Devia tenir 18 anys pelats quan la va enregistrar, en plena moguda madrilenya hauria passat sense pena ni glòria, i ara i aquí també, si no hagués estat per la denúncia d’un correligionari dels militars pseudocolpistes. Deixant de banda que és una idea abominable i contrària a la millora cultural i ciutadana que ens cal, en el cas de Valtònyc és evident que era una hipèrbole, una mena de llicència literària d’una idea utòpica sense cap possibilitat, ni remota, de poder-se materialitzar. Aleshores es va condemnar Valtònyc per idees, i poc clares, en realitat simples paraules enfilades per a rimar un rap, el que aquí en deim una capbuidada juvenil.

Però, com ja hem dit altres vegades, desapareguda ETA es veu que una sèrie de funcionaris, que tampoc no s’entén en quina constitució s’emparen, serà també en la bíblia, es quedaren sense feina i es dedicaren a perseguir Valtònycs (joves valents que desafien la societat que els ha tocat). En canvi contra aquests ex militars no pareix que s’hi vulguin ficar, essent un cas infinitament més greu: tot el comentat en el cas Valtònyc és tot el contrari. Encara suposant que el presumpte delicte fos el mateix, els militars porten armes i cobren per usar-les, tractant-se d’oficials cobren molt més i tenen molts més privilegis que els altres, se suposa que per defensar tots els espanyols, no per matar-ne la meitat. Altres grups de militars “només” han insultat el govern elegit a les urnes perquè no accepten idees polítiques contràries a les seves. Tot això apunta a què, quaranta anys després, les acadèmies militars i de piolins continuen amb l’ideari franquista.

Les plomes, que no la corona, la posen damunt el rei, donant a entendre que és dels seus: ho han fet públic i el rei, tan “valent” contra els catalans, ara calla, però aquesta vegada no vos diré com, que ja no tenc edat per anar a de copes amb en Valtònyc.