Quin gran honor tenir de conveí, col·lega i compatriota a Ramon Llull! Penso que els mallorquins en particular i els catalans en general no valorem ni hem valorat mai tot el que aquest savi de la nostra sagrada muntanya de Randa representa. Cal seguir parlant d’aforismes. Sempre penso en enginy, en poesia, en filosofia, en brevetat, quan penso en aforismes, però l’ingredient més important en la reflexió aforística és la intel·ligència. Ramon Llull era tan intel·ligent que no se’n sabia avenir de ser-ho tant. Era per això que es tractava de foll quan es dirigia a ell. Ramon lo Foll, deia de si mateix. Un dels reculls aforístics universals més valuosos que s’han escrit mai és el que va escriure Llull a la serra de Tramuntana de l’illa de Mallorca sota el títol “Amic e Amat”. Posteriorment el va incloure dins la seva novel·la “Blanquerna”.
Fa una vintena d’anys, la revista de pensament i política “El Ciervo”, fundada i dirigida per l’insigne i distingit poeta i periodista Llorenç Gomis, amb la qual jo col·laborava, coneixent la meva gran afició al món dels aforismes, em va demanar que li enviés, amb una petita ressenya de cada autor, els deu aforistes que jo més valorava. El primer de tots va ser Ramon Llull. No ho vaig dubtar ni un moment. Després hi vaig afegir Shakespeare, Lichtenberg, Nietzsche, Lec, etcètera, però Llull anava al davant de tot. Llull és el mirall on es reflecteix la humanitat sencera. El “Llibre d’Amic e Amat”, de Ramon Llull, és l’expressió, poètica i espiritual, més elevada del pensament europeu. Els amics de “El Ciervo”, espiritualistes cristians de tota la vida, restaren desconcertats amb el meu apassionat lul·lisme aforístic. Em vaig alegrar. Uns mesos després em va passar el mateix amb Ramis Alonso, salvades les distàncies. Llull és ja, ara mateix, un autor universal. Ramis Alonso no és ni local. Però no trigarà molt en ser conegut i reconegut a tot arreu pel seus valors humanístics que atresora.
De moment, he de seguir a Ramon Llull. Ramon Llull va ser un laic que va deixar de banda els seus fills i la seva dona i la seva ciutat i la cort de Jaume II de Mallorca per anar a buscar ventura espiritual. Abandonà la vida civil i es feu apòstol de Jesús a través del pensament i la trona. Va recórrer tot el nord d’Àfrica cercant convertir els moros al cristianisme. És el number one dels nostre missioners. Tasca molt difícil i feixuga. A la Serra de Tramuntana de Mallorca, amagat dins les coves de roca i a recer dels temporals i els tsunamis físics i morals, va escriure, sense saber-ho, els millors aforismes filosòfico-poètico-espirituals del món: “Llibre d’Amic e Amat”. Antoni Oliver, en un dels nombrosíssims pròlegs que s’han escrit per a aquest llibre, no s’estalvia elogis. Citant Jacint Verdaguer, ens recorda el que aquest va dir: “Fora dels llibres sagrats, jo no recordo haver llegida poesia més alta i que entrés més sobiranament, esbalaïdora i lluminosa, en la meva ànima”. No sé si ho recordo bé o si ho he somiat, però en algun d’aquests pròlegs es diu que Ramon Llull és un home del Cel. Ho trobo molt encertat i clarivident.
He de seguir parlant dels aforismes de Lo Foll. “Amic e Amat” és el bressol, místic, literari, poètic i filosòfic, de l’aforística catalana. Ramon Llull no sap que escrigui aforismes, però fa més: els causa, els origina. Des del punt de vista cristià i català, és el primer, sempre que no tinguem en compte els quatre evangelistes, vertaders privilegiats d’aquest gènere tan singular i profund. Però Llull no escriu un evangeli, escriu un poema, una obra d’art i d’amor. Anticipant-se als grans aforistes dels segles que van del XV al XX, Ramon Llull demostra tenir el do natural que proporciona la “Serendipity”, o el “Serendipity”. Ara ja sabem què és: la facultat innata de fer grans descobriments afortunats i inesperats. Fins i tot, insospitats. El nostre savi mallorquí es va veure il·luminat per aquest estil serendipític, tan eminent i insuperable. Cal una inspiració molt especial, baixada del cel, per assolir aquesta ciència.
Dels viatges de Mestre Ramon al nord d’Àfrica, per tal de convertir aquells homes a la fe de Crist, Llull en va aprendre potser més que en va ensenyar. Si més no, en l’estil literari. És àrab la forma d’escriure del nostre savi. És àrab, o sufí, la manera d’unir-se a Déu, d’enamorar-se l’home de Déu. Diu Antoni Oliver, basant-se en les seves reflexions personals i en els comentaris d’altres estudiosos de l’obra lul·liana, que aquest inspiradíssim llibret de l’Amic e l’Amat és de poètica musulmana. Encara que no es pot obviar l’autoria del nostre aforista privilegiat, del nostre Mozart més apassionat, del nostre Shakespeare més elevat. “Anava l’amic en una terra estranya on cuidava trobar son amat, e en la via assaltejaren-lo dos lleons. Paor hac de mort l’amic, per ço cor desirava viure per servir son amat; e tramès son remembrament a son amat, per ço que amor fos a sos traspassaments; per la qual amor mills pogué sostenir la mort. Dementre que l’amic remembrava l’amat, los lleons vengren humilment a l’amic, al qual lleparen les llàgrimes de sos ulls qui ploraven, e les mans e els peus li besaren. E l’amic anà en pau encercar son amat”.
La follia augmentava a mesura que augmentava l’amor. Ramon Llull devia estar fora de si, tant a causa del vertigen com de l’èxtasi; però calia triar, calia fer el seu salt definitiu, i trià en tot moment l’amor: “-Per ço cor lo creador no ha en què pusca -Digues, foll, ¿qual és la major e la pus noble amor que sia en creatura? Respòs: -Aquella que és una ab lo creador. -Per què? -Per ço cor lo creador no ha en què pusca fer pus noble creatura”. Un dels últims aforismes ramonians ho resumeix de manera contundent i precisa: “-Digues, foll, ¿per què parles tan subtilment? Respòs: -Per ço que sia ocasió a exalçar enteniment e les noblees de mon amat, e perquè per més hòmens sia honrat, amat e servit”.
