Després de deixar enrere la infància, la joventut i l’adolescència, vaig consolidar-me en un món afortunadament aforístic i juganer. Després d’haver llegit els grans novel·listes universals russos i francesos dels segles XVIII i XIX, vaig tenir la sort de descobrir els autors de relats més breus i digeribles: Franz Kafka, Robert L. Stevenson, Nicolai Gógol, Oscar Wilde, Stefan Zweig, Robert Walser, Jules Renard, Pere Calders i un bon grapat més. Però, sobretot, vaig ensopegar amb els petits filòsofs de butxacó: els pensadors aforístics: Emerson, Thoreau, Cioran, Lichtenberg, Joubert, Pessoa, Chamfort, Joan Fuster, Tòfol Serra, S. J. Lec, Zarko Petan, Francesc Pujols, Jacint Verdaguer i més i més i més. Conèixer aquest autors fragmentaris va suposar la meva entrada al món de la poesia i de la filosofia pel camí més curt i més còmode. Tot el que havia après amb nombroses hores de lectures abans, ho descobria ara igualment d’una forma molt més àgil i ràpida. Aquella nova tècnica constituïa una progrés extraordinari en el camí fascinant del meu coneixement personal i d’arreu. Ja no calia dedicar temps a l’estil plateresc, del segle XIX, d’aquells grans autors universals russos, francesos i alemanys. Quatre paraules bastaven per expressar el mateix que abans se’n necessitaven mil. Jo em sentia meravellat davant aquell descobriment literari i filològic. Era veritat que des de sempre coneixia l’enlluernament dels versos i fins i tot la prosa poètica, però aquell món aforístic era una altra cosa. Era jo que ho havia descobert, però pel que vaig anar veient a poc a poc, aquella forma de pensar tenia molts segles d’història. Virgili i els ses avantpassats ja la practicaven oralment, i alguns d’ells la posaren per escrit ben aviat. No caldria dir que m’hi vaig abocar en cos i ànima.
L’aforisme és una drecera literària, i filosòfica, i poètica. És economia pura. Des que vaig descobrir els aforismes, la meva vida va fer un tomb, tant com a lector com tant com a escriptor. Soc un enamorat de la literatura breu i de la prosa fragmentària, fins i tot, o més, de l’assaig filosòfic concís i lacònic. Inclús lapidari, com el dels epitafis. Però més encara dels que canten l’amor i la vida. Heràclit, Pirró, Epicur, Diògenes, el gran Demòcrit, Sext Empírric, Juvenal, Marc Aureli, Sèneca, Plató, Sòcrates i Jesucrist. Aquests grans pensadors i filòsofs deien la veritat, la seva, sense embuts, sense parpellejar. Potser les seves idees eren complicades, però les expressaven de manera molt simple i senzilla. Eren uns veritables artistes de la sobrietat i la precisió. T’ho deien i et giraven l’esquena. No admetien rèplica. Sabien el que deien. Eren originals amb les seves idees i amb el seu admirable estil. Fugien de tota decoració superficial i de tota escenografia solemne. La sabien llarga i la deien curta.
Sempre he cregut que el secret de l’èxit de l’estil aforístic, al marge del seu contingut, que és primordial, està en l’enginy que sobreïx d’ell mateix. És veritat que dins aquest granet de sorra tan esquifit com és l’aforisme s’hi amaga la llavor de la filosofia, de l’humor, de l’esperit més juganer, de la poesia més alegre i de la saviesa més humil. És aquesta humilitat literària la que el fa gran. És allò que diem dels pots petits: és allí on s’amaguen els grans tresors. En un sentit absolutament pacífic i en calma, podem dir que l’aforisme és la bomba atòmica del gai saber. L’aforisme és l’essència del pensament humà. Hipòcrates va definir la vida amb un primer aforisme que ha esdevingut mundialment famós: “La vida és curta i l’art és llarg”, i continuava així: “l’ocasió fugissera, l’experiència perillosa, el raonament difícil”. L’art aforístic és condensat i contundent. No admet rèplica si no és en forma igualment aforística.
A més de la fascinació i de l’afabilitat que produeixen els aforismes, també podem considerar-hi el seu aspecte més pragmàtic. Gràcies a la cultura aforística tenim accés d’una manera més còmoda i més ràpida a la saviesa històrica, tant del nostre entorn com del món sencer. Gràcies a la cultura aforística ens atansem al pensament i l’enginy més seductor dels personatges més destacats i selectes de la geografia humana. Si no fos així, potser gairebé ignoraríem del tot un dels escriptors contemporanis més brillants que ha donat la literatura catalana: “Saber evitar una guerra val més que guanyar-la. Parlo, és clar, com un militar retirat”. Ho diu Francesc Pujols, que no va militar mai enlloc més que a les files del pensament intuïtiu i enginyós. Per pouar tota aquesta saviesa aforística cal endinsar-nos a l’obra dels mestres de la literatura breu i essencialment lúdica. Tenim molts autors on triar. En els últims temps, des de Lichtenberg fins avui, en podem trobar unes quantes dotzenes, per no dir centenes. Leopardi, Nietzsche, Novalis, La Bruyère, Karl Kraus, Emerson, Kierkegaard, Antoine de Rivarol, Oscar Wilde, José Bergamin, Jules Renard i tants i tants i tants més.
Entre els més acostats a nosaltres gaudim de veritables prestidigitadors. Pere Calders, el ja citat i recitat Francesc Pujols, l’imprescindible Joan Fuster, el judiciós i discret Ramis Alonso, el rar de rars Tòfol Serra, que vaig conèixer personalment i que em va prologar el meu primer llibre d’aforismes. I, per sobre d’ells, el més savi de tots: l’il·luminat beat Ramon Llull, l’humanista més destacat de l’àrea mediterrània.
Hauré de dedicar més temps i més espai al tema.
