Els que hem tingut la sort que ens agradàs la muntanya quan era una curolla extravagant, com de gent rara, gairebé d’exclosos –potser auto exclosos– del que hom suposava que gaudia la gent normal (cinema, discoteques, fer l’indiot de nit, jugar a l’escurabutxaques, jaure’s a l’arena en perpendicular als rajos de sol...) ja fèiem l’acudit sobre què passaria si tots els que anaven al futbol canviessin d’idea i anessin al Massanella... Glups!

Idò ja hi som. Sense resposta i ja hem fet tard. Aquesta punyetera pandèmia ho està capgirant tot, ben especialment els usos i costums socials, i encara més tot el que sigui, o eren, actes gregaris, que per cert, tot el negoci de les darreres dècades es basava en la massificació. Ja anava bé, de perles, als grans empresaris i als polítics que votàvem, que tot estàs petat: ports, aeroports, hotels, passejos marítims, platges, platges verges, els aparcaments de les platges, depuradores, aqüífers, caramulls de plàstics... gairebé amb una sola excepció: la Serra. Amb la Serra hem topat, amic Sanxo. La Serra és per als que n’han heretat un trosset de l’avi, o per als especuladors del metre quadrat. A part del lloguer d’estraperlo, és del tot impossible comprar un tros de terra per fer-hi feina.

Com que una de les poques coses que ara es poden fer amb un mínim de seguretat i tranquil·litat és passejar pel camp, doncs tothom s’hi apunta, i com que la Serra ja estava completament corralitzada i filferrada pels retenidors de terres, les opcions per als ciutadans són molt poques i, per acabar de complicar-ho tot, les lluminàries de torn no han tingut altra idea que tancar les àrees recreatives i el que s’hi assembli, aleshores només queda la dotzena de llocs més coneguts per anar en família a espassar-se els nervis i, ja que hi som, gaudir de la natura: castell d’Alaró, camí vell de Lluc, voltants de Lluc, pla de Cúber, Galatzó (foto de capçalera: camí d’entrada diumenge passat). Qui vulgui aparcar per la carretera Transtramuntana en diumenge ja pot partir de matinada.

Els del GOB estan preocupats perquè als espais naturals hi va massa gent. Els carronyaires de Ternelles ja s’ho han fet seu. Entre els excursionistes veterans hi ha estrès d’estrets. No bastava la gimcana progressiva d’estraperlo en que s’havia convertit l’excursionisme, per a que ara s’hi apuntin els “domingeros”. Els retenidors de terres ja ho tenien tot tancat i amenaçat (“matamos cabras” diu per tot) abans d’això. Els pares no saben on poden dur els nins. Els ajuntaments no tenen medis per controlar un caos com aquest. Els piolins han tingut formació professional contra Catalunya, no es posaran ara a dirigir el trànsit a una “aldea”. El Govern de Madrid diu que només pot invertir en l’aeroport... per a la resta, com que som una comunitat “rica”, ja ens ho farem, i na Francina diu amén.

Els parcs –que no jardins– de Palma enlloc de fer passegera engeguen. Fa tres mesos denunciàvem la desgràcia de Son Peretó (que no diguin que tenim mania al parc de les Estacions). No tan sols continua igual sinó que empitjora. La darrera ocurrència ha estat putejar els baladres. Algú hauria d’explicar als jardiners que els baladres no els han de menester per a res.

Una primera conclusió seria que sobra gent o falten muntanyes. Potser com que totes les illes són un contínuum urbà, i “tots” som lliberals –si pot esser subvencionats–, aleshores la Serra és una cosa comercial com qualsevol altra, on l’agricultura n’és el macguffin. Del que es tracta és d’acumular el màxim de metres quadrats en propietat, demanar subvencions per vendre llenya i per a cada temporal i comandar a casa com s’ha fet sempre: “Veam si és meu i no faré lo que vui”.

En bon mallorquinarro protegir és tancar amb filferrada de pues, conservar les tradicions “agrícoles” és criar conills per matar-los, fer net és afuar cabres i cremar... i els esclata-sangs a punt de sortir, fa un mes que tothom en parla i va a grufar per on en va trobar un parell d’anys, però pocs n’han vist. En rebentar de bon de veres hi haurà galtades. Per acabar-ho d’arreglar s’està preparant un altre partit polític nou, diuen que es dirà “Per coions, es d’en Monjo” o una cosa així.

Ja només falta posar numerus clausus per a gaudir de la natura. Qui en seran agraciats? Els més garrits, els que tenen bo amb els garriguers, els socis d’una oenagé ecologística? O com a Amèrica (del Nord, naturalment): qui vulgui passejar que es compri un trast a foravila. En això també se’ns va avançar La Trinca, en una escena de “Cleòpatra” un missus li diu: “Faraona, el poble no té pa”, i la Faraona respon: “Idò que en compri”.

Ja m’ho deia mon pare: si beus no escriguis, que tanmateix no t’entenen.