Twitter no és país per a debats. Dit sigui per davant. Com a mínim, no per a debats enriquidors. No cal insistir-hi: 140 caràcters que sovint són d'axioma personal, de resposta poc meditada, de broma fàcil. Es confonen formalitat i informalitat, i els arguments es disparen entre provació i provocació. Potser és exactament el que volen els creadors d'aquesta empresa amb seu a San Francisco, Califòrnia.

El fet és que recentment m'hi vaig ficar de cap en una d'aquestes batusses dialèctiques. En algun moment—ho lament—perdent un poc el to. No ajuda quan el tema toca de prop.

“Els mallorquins no deim: aquest al·lot xerra castellà. Deim: aquest al·lot és foraster. I ho trob preciós”.

Una versió particular d'un de tants memes que circulen per la xarxa. Escrita, estic segur, sense cap mala intenció. Però el que m'ha motivat a escriure l'article no ha estat la piulada. No serà per vegades que he sentit dir “foraster”. El que m'ha sobtat ha estat la contundent defensa política del terme, no per part de veterans del Lobby per la Independència, sinó per part de gent jove i d'esquerres.

Jo em deman: en quin món ens pot ajudar a la construcció nacional, a fer país, una paraula com “foraster”? I no s'hi val canviar la definició. Si argumentam que “foraster” és estrictament qui parla castellà, independentment dels llinatges—contradient el que en diu l'Alcover-Moll, per cert—ens quedam en les mateixes.

El problema amb “foraster” és que no respon a un marc nacional. Defineix una frontera cultural, no política. És per això que milers de mallorquins catalanoparlants no veuen contradicció entre dir “foraster” i sentir-se naturalment espanyols. A tall d'anècdota: el poc sospitós de poc espanyolista Miquel Deyà deixà caure la parauleta en alguna de les seves classes (consultau Patatabrava!).

Entre piulada i piulada, algú va treure una altra paraula: catalufo. Record molt bé la primera vegada que algú me la va dir. Fou un policia, entre altres amenaces—en perfecte català de Mallorca—mentre em detenia per pintar Canya contra Espanya! a una paret. Jo, que en aquella època gairebé només parlava castellà, era bastant “foraster”, segons les definicions més benèvoles del terme. Ironies de la vida.

Si al que aspiram és a la construcció nacional, el que hem de tenir a l'horitzó és bastir una comunitat de voluntat política. No dic, ni de lluny, que aquesta hagi de prescindir d'elements culturals comuns. En el fons, cap nació reeixida ho fa. #aMallorcaencatalà!—com deia la campanya d'Endavant-OSAN—sense cap tipus de dubte. Però això vol dir fer de la cultura element vertebrador, no barrera. I no podem alliberar la Mallorca del segle XXI amb nacionalisme romàntic del segle XIX.

Algú estarà temptat de reduir tota aquesta qüestió a una manifestació més de l'obsessió postmoderna pel llenguatge. No és el cas. Més que l'ús puntual de la paraula, em generen rebuig els argumentaris que el justifiquen. Tampoc esperava la tornada d'un tema que creia superat, com a mínim, des dels anys 90 del segle passat. I sí, crec que s'ha d'esborrar “foraster” del vocabulari polític independentista—com es va fer amb maketo al País Basc i amb xarnego al Principat—perquè, senzillament, no suma. I no, no són només paraules quan es tracta de comunicar-nos políticament amb la societat que volem transformar.