Que la llengua catalana està en perill de substitució és una cosa evident, ja que és el que li passa a qualsevol llengua subordinada en el món que es troba en contacte amb una altra de dominant que és la que l’està substituint. No ens vulguem enganar, estar en perill de substitució significa estar en perill d’extinció. El català és una llengua amenaçada i la persona que fa molts d’anys que estudia les llengües amenaçades és la lingüista Carme Junyent. Ja el 1992 va publicar “Vida i mort de les llengües”. Darrerament ha publicat “El futur del català depèn de tu”, un llibre que ha estat situat entre els llibres de no ficció en català més venuts. En només dues setmanes es va esgotar i es va haver de reeditar. L’autora va demostrar el seu sentit irònic i la seva intuïció quan va afirmar sobre aquest fet: “Supòs que si el tema preocupa tant és bo per al llibre, però dolent per a la llengua".

Xavier Castillón ha parlat sobre el tema i aquest és un fragment del seu text:

"Als meus nets, que no sé si existiran ni si parlaran català, però la iaia els estima”, és l’agredolça dedicatòria que fa Junyent per obrir un llibre vocacionalment divulgatiu (“Havia de ser un llibre que pogués llegir tothom, no per a lingüistes”), però que sobretot interpel·la els ciutadans/parlants perquè no baixin la guàrdia, siguin conscients del que estan arriscant i no mantinguin comportaments perniciosos per a la llengua, basats en una bona educació mal entesa, com és el fet de canviar automàticament al castellà quan algú ens parla en aquesta llengua. “En realitat, no és una qüestió d’educació: és una característica de moltes llengües subordinades, quan el parlant es troba davant del dubte de com adreçar-se a una persona desconeguda. Això passa molt ara entre la gent jove, als instituts: si algú parla català, queda estigmatitzat”, assegura Junyent, segons la qual aquestes actituds quotidianes, que sovintegen en els àmbits socials més diversos, van erosionant el català sense que ens n’adonem: 'Una cosa que comparteixen totes les llengües amenaçades és que ningú no és conscient que ho estan fins que ja no hi ha res a fer. Per això cal que la gent tingui la informació sobre el que està passant i actuï en conseqüència'".

Vull comentar el que diu Carme Junyent en aquest fragment i en el llibre en general. Que el futur del català depèn dels catalanoparlants és un fet inqüestionable, però no solament. Per saber de qui depèn el futur del català s’ha de saber primer què o qui ha estat el culpable que començàs el procés de la substitució actual. I si ho analitzam percebrem ràpidament que els culpables de l’inici d’aquest procés han estat diferents governs i diferents lleis. Governs que tenien i tenen com a objectiu la desaparició de la llengua i la seva substitució per la llengua castellana o espanyola. Si els responsables i culpables de la minusvaloració de la llengua han estat els governs i les lleis que han publicat. Aquests mateixos governs són els responsables de tornar a posar la llengua el lloc que li correspon. D’això se’n diu normalitzar-la.

Clar, si el Govern fa el que li correspon mitjançant lleis com la Llei de Normalització Lingüística, però els catalanoparlants l’abandonen i no la parlen, la tasca dels governants no serviria per a gaire cosa. Fan falta les lleis que l’exigeixen per a la funció pública, que li donin importància i que la potenciïn, però fa falta també que els catalanoparlants l’usin. Llavors els no catalanoparlants s’interessen per una llengua que necessiten i la poden practicar perquè viuen en un ambient impregnat de la llengua que volen aprendre. Al final tots usen la llengua catalana i aquesta queda normalitzada. Així. com va estar normalitzada fins abans de la guerra civil. Per tant, el futur del català depèn dels governants, de les seves lleis i de tu.