Som els catalans una mica curts de gambals?

La presència de l’Estat serà molt important, ja que és accionista minoritari i creditor majoritari, i segurament no es podrà fer quasi res sense el permís estatal. Per tant, és difícil saber què passarà amb l’obra social de la Caixa, que el seu fundador Francesc Moragas havia pensat que revertís sempre per als catalans.

Vos transcriuré un paràgraf de l’article de Francesc Cabana, on es veu el mal que fa aquesta fusió a Barcelona en particular i a Catalunya en general: “El mal que ens farà aquesta fusió serà enorme, tant per als catalanistes com per als independentistes. Catalunya, una nació i subjecte polític, es trobarà amb un sistema financer format pel Banc Sabadell amb domicili a Alacant. La Borsa de Barcelona cotitzarà les seves accions però la majoria de les transaccions es faran a la de Madrid. Finalment qualsevol opció política que es desenvolupi des de Catalunya es quedarà sense el suport de cap banc català. La situació actual em recorda la dels anys seixanta del passat segle, quan Banca Catalana va intentar omplir un buit”.

Si ni tan sols el vicepresident de Podemos, Pablo Iglesias, sabia que s’estava preparant aquesta operació entre el president de la Caixa i el president Pedro Sánchez, demostració del to democràtic d’aquesta suposada fusió, i tenint en compte que CaixaBank té el triple de recursos que Bankia i una situació financera sòlida i sabent que a Bankia li han calgut 22.000 milions d’euros per solucionar la seva situació, sembla que no hi ha ni fusió ni absorció, sinó que el que s’ha duit a terme és crear una situació per poder controlar el primer i més important banc català des de Madrid. Una més de les polítiques colonials des de la metròpoli.

Això suposarà una altra espremuda a la ciutat de Barcelona, que, si fins ara era considerada la segona ciutat més principal de l’Estat i moltes vegades superava la capital, Madrid, ara podria continuar perdent importància i convertir-se en una ciutat qualsevol com les que es troben en els eixos radials de la península amb el centre a Madrid. Sembla que això és el que es vol, que Barcelona no estigui preparada per convertir-se en capital de cap estat, ni en la possible o segura capital de la Catalunya independent. Aquesta operació és un altre cop baix contra l’independentisme català, fet amb nocturnitat i traïdoria.

Vull acabar aquest article amb un fragment d’un article de Jordi Goula, que quan analitza aquesta operació i partint del fet que ja fa temps que a Madrid varen aconseguir que la Caixa i el Banc Sabadell canviassin el domicili de la seva seu, entre moltes altres coses diu: “Allà, aquell dia, La Caixa no va perdre l’ànima, sinó que va perdre el sentit. I sobretot va perdre la seua única defensa contra la voracitat del mercat, el paper nacional que tenia encara, malgrat la seua pràctica depredadora en tantes infrastructures quotidianes. Fins aleshores qualsevol maniobra que la involucrava havia de ser negociada amb un entorn polític i ciutadà que la protegia. Però La Caixa i el Sabadell van prendre la decisió de girar-se d’esquena al país que els havia fabricats i es convertiren en instrument de pressió política a favor del país que històricament havia recelat de tots dos bancs. Per catalans. El pacte d’autodefensa entre La Caixa i Catalunya es va trencar en aquell instant. I la desaparició de l’entitat, un cop perdut el coixí amortidor del país, era tan sols cosa de temps. Els errors com aquest es paguen i se solen pagar molt cars. Des de diversos gremis, alguns ja ho vàrem explicar en aquell moment, el 2017. És pública i notòria, i molt publicitada per l’escandalitzada caverna, la meua alegria pel seu adeu. Perquè significava el final de la capacitat de pressió mafiosa que exercien sobre el govern, perquè així ja no podrien fer de pinxos espantavellets per segona vegada i perquè, ho vaig escriure l’octubre del 2017, el seu recorregut acabaria essent un exemple molt aclaridor, decantador de consciències. I així ha estat”.

Com que sembla que la possible fusió s’ha acceptat com si fos una cosa bona per al país, quan no ho és en absolut, és per aquesta raó que sembla que els catalans som curts de gambals.