Hem acabat l’agost, començam setembre amb incerteses sobre com començarem el curs acadèmic, sobre com evolucionarà la pandèmia, sobre com milloraran les prestacions socials, sobre... Hem passat un estiu rar, ho he comentat a diversos articles. Diferent dels altres, en alguns aspectes. En les trobades familiars, de les amistats, dels viatges que cada any esperaven les vacances per realitzar-los, en l’aspecte dels carrers, en la manca d’actes culturals...

Comencem el setembre i les incerteses no s’han pogut aclarir. No ho sabíem, pensàvem que tot seria més fàcil. Hem vist manifestacions multitudinàries, molt nombroses, de gent sense mascaretes, negacionistes de la pandèmia. A Madrid, a Berlín... I curiosament alguns han demanat la participació en nom de les llibertats, en contra de les restriccions. Un corrent de pensament que no és «neutral», empès per l’extrema dreta nord-americana, europea, espanyola. Que critica els governs per les seves mesures, que apel·la a la llibertat individual enfront de la solidaritat.

Vivim en una societat on es fomenta l’individualisme com a manera de ser i de pensar. El somni americà que des de ben abaix, sense tenir res, es pot arribar a ser un Rockefeller, o un Trump, o... s’ha estès com una gota d’oli que tot ho impregna. El teu esforç, el teu somni, és el que val, Si és un missatge que pot motivar els esforços dels estudiants, com a lema de vida és una manera de només pensar fot qui fot i visca el rei!, això és, jo, només jo, per davant de tot i de tots. En una paraula, tot el contrari de pensar que som éssers socials i formant part d’una comunitat, d’un col·lectiu... Que sols no podem fer res i sols no som res.

I en temps de pandèmia, ho hem pogut comprovar. Amb les mostres de solidaritat i companyonia que visquérem en els mesos de confinament, on s’aplaudia els esforços i la dedicació d’aquells que treballaven per la comunitat, fossin sanitaris, serveis socials, neteja de carrers, botigues d’alimentació, farmàcies, i tants i tants serveis essencials, persones que varen arriscar-se per atendre les necessitats de la ciutadania. També amb els esforços de veïnades per atendre a persones majors que viuen soles, o gent jove voluntària a organitzacions no governamentals que han reforçat els serveis de menjadors socials, de repartiment d’aliments...

Ara, amb les manifestacions, amb els missatges a les xarxes socials, fins i tot de personatges coneguts, apel·lant a les llibertats individuals enfront de la solidaritat amb els altres, aflora el missatge més individual, més egoista... Em molesta la mascareta, m’ofega. No puc fer feina amb ella. No sé per què m’han de prohibir fumar al carrer... És una malaltia com altres, però afecta més als majors, a mi no... Necessit veure les meves amigues, sortir amb els amics... Ens han de dir quants hem de ser a una festa familiar?

Estic segura que ho heu escoltat, o que us ho han contat. Davant aquestes actituds no cal més que respondre amb missatges totalment contraris. Necessitem superar l’individualisme i promoure la solidaritat, situar-nos en el lloc de l’altra, recordeu el refrany:El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú. Potser l’hem oblidat.

Hem de ser bel·ligerants amb aquestes actituds negacionistes, que només saben criticar als altres. Sobretot als polítics, siguin d’aquí, siguin de l’Estat, siguin... Ara resulta que la COVID19 es podria superar si hi hagués altres responsables al capdavant de les institucions. Com si no fos una pandèmia que ha sorprès i commogut aquí, a Europa, a Amèrica del nord i del sud, a Índia, a Àsia, a Austràlia...

De veritat que algú pot pensar que la senyora Cuca Gamarra, o el Sr. Casado, o la Sra. Arrimadas, o... El Sr. Company, el Sr. Campos, la Sra. Lina Pons, ho farien millor que el Sr. Sánchez, el Sr. Iglesias, o na Francina Armengol, na Fina Santiago...? Permeteu-me que ho dubti ben sincerament.

Sé que hi ha moltes coses a millorar. Coratge i valentia a balquena, per exemple. I convicció que el diàleg ha de ser una eina útil. Per encarar els problemes pendents, per treballar coordinadament, de manera cooperativa, cosa que no és fàcil ni ens n’han ensenyat. Ho necessitem, sobretot aquelles persones que menys tenen, que més necessiten els doblers públics, que els arribin els ajuts amb diligència, amb menys burocràcia.

Hem de començar setembre amb l’optimisme de la voluntat, en temps que el pessimisme de la intel·ligència ens domina.