La destitució de Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu del Partit Popular al Congrés dels Diputats, fou sens dubte una de les notícies polítiques destacades de la setmana passada. Coneguda pel seu discurs de dreta espanyolista dura així com per algunes sortides de to i provocacions més aviat barroeres, la diputada del PP té a la vegada una formació intel·lectual sòlida. Durant el seu pas pel càrrec, va deixar claríssim que el nacionalisme català, el feminisme i en general, qualsevol intent de pensar en termes d'identitat col·lectiva li sembla perillós i menyspreable.
La nació espanyola però, tal com ella l'entén, és l'excepció a la norma. Aquesta, està exclusivament formada per individus lliures. I aquí sí que hi valen els sentiments col·lectius, l'adhesió a símbols comuns i la seva exaltació. En canvi, comunitats nacionals minoritàries de l'estat, dins les quals es reconeix per cert, la pluralitat d'una forma molt clara i explicita, aquestes, ai las!, per alguna raó que se m'escapa, es troben en permanent risc a degenerar en quelcom molt similar a una dictadura tribal.
Però la posició sobre temes centrals i polèmics de la marquesa de Casa Fuerte, no ens hauria de fer passar per alt, algunes observacions molt pertinents que feu a la roda de premsa posterior al seu cessament, relatives al funcionament intern del seu partit. Ben extrapolables desgraciadament, a la resta de formacions polítiques de tot l'arc parlamentari.
El seu, és un exemple clar de com es castiga la dissidència interna, per mínima que sigui. Especialment, quan es fa de forma pública, clara i argumentada. No es pot dir que Álvarez De Toledo s'hagi desmarcat en absolut de la línia ideològica del PP. Però ha pagat car donar la seva opinió i fer propostes concretes que topaven amb l'estratègia que, en aquest moment, la direcció entenia que era l'adequada a seguir.
Cert que sent la portaveu del grup parlamentari i per tant, una de les veus principals del partit calia ajustar-se força a la línia marcada per la direcció. Ara bé, la pregunta que sorgeix és òbvia: es pot estar en política institucional, tenir opinió pròpia i expressar-la lliurement? No representa l'exportaveu una sensibilitat del conservadorisme espanyol com Canyelles, Soler o Herrero de Miñón en representaven al seu moment, unes altres?
En lloc de fomentar la pluralitat interna i el debat entre els diferents corrents que lògicament, hi ha a tots els partits, la cúpula decideix que 88 diputats i diputades han de dir i pensar exactament el mateix. Anul·lant doncs, el criteri propi així com la capacitat d'expressar-se i reflexionar en veu alta de cada un dels electes. I això, passi al PP, o a qualsevol altre partit, resulta empobridor, sectari i una mostra de baixa qualitat democràtica.
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
La marquesa ha set víctima de sa pròpia medicina de partit, una dictadura personal pepera. Que li faci un bon profit.
Genial simplement genial